El Centre de Tecnificació de Manresa ha crescut de 60 a 100 alumnes de l’Esport-7, Judo Moià i Judo Ripoll en els últims tres anys amb la implantació d’una formació integral i amb el suport de professionals de diferents disciplines al Vell Congost
Jordi Agut
Manresa | 01·10·21 | 06:25 | Actualitzat a les 13:09
Mostra del Centre de Tecnificació de Judo del Bages Alex Guerrero
L’ippon és la tècnica del judo consistent en projectar l’adversari de manera correcta perquè caigui d’esquena damunt del tatami. És definitiva. Un cop es valida, s’acaba el combat. Al Centre de Tecnificació de Judo del Bages i el Berguedà, únic amb aquestes característiques a tot Catalunya, sembla que han projectat el seu particular ippon, la tècnica que els ha fet créixer en nombre i en qualitat malgrat haver-ho fet en temps de covid.
El centre té la seu al Vell Congost de Manresa i aplega alumnes de tres gimnasos, l’Esport-7 de Manresa i el Judo Moià, amb una relació fructífera des de fa dècades, i el Judo Ripoll, més petit i apartat però que s’hi ha incorporat amb força. Al material humà format pels joves judoques cal afegir-hi el que aporten els diferents clubs, que no només són professors de judo, sinó professionals d’altres àmbits per tal d’arribar a una formació integral.
Augmentant el rang d’edat
Els responsables del nou projecte són Maurici Casasayas Soler, per la banda bagenca, i David Roca, per la moianesa. Tots dos són hereus de l’anterior centre, que s’ubicava a la seu actual de l’Esport-7 de Manresa fins que el desembre del 2013 es va inaugurar la instal·lació del Vell Congost. Roca explica que «quan es va estrenar, ens hi vam traslladar per espai i ubicació i vam decidir reinventar-nos augmentant el nombre de grups. Així, començàvem des de l’últim any de benjamins (9 anys) i s’hi englobava els alevins, infantils, cadets i júniors».
El centre era un complement de la feina que des dels quatre anys es pot començar a fer als dos clubs o també a les moltes escoles associades. Segons Casasayas, «moltes vegades els pares et demanen si el fill és prou bo per entrar-hi. Sempre els diem que si té motivació i ganes de treballar, ho és». Així, «quan vam decidir d’iniciar la tecnificació a edats més petites no volíem caure en l’error que fos per competir. En aquestes edats, la formació segueix sent el més important».
La idea va arrencar amb força i fa un parell o tres d’anys, com explica Casasayas, «el David va tenir la idea de fer un pas més enllà i completar un equip de treball més ampli. Per assolir-ho, caldria preparador físic, psicòleg, fisioterapeuta i dietista». I dit i fet.
L’èxit de l’empresa ha estat clar. Com expliquen tots dos, el centre ha crescut de 60 a 100 alumnes en aquest període tan temps, fins i tot havent de lluitar contra la covid, tot i que aquesta també ha ofert algunes oportunitats.
Arrels a casa
Així, com explica el mateix Casasayas, «el projecte és bo i ha anat tibant gent. A més, un dels nostres problemes era en les edats altes. Molts estudiants marxaven fora de Manresa tota la setmana i els perdíem. Amb la covid, i el fet que les classes no hagin estat presencials, s’ha provocat que aquests s’hagin quedat més dies a casa i hagin seguit amb nosaltres. Veurem què passa a partir d’ara». Roca també apunta que «en la categoria júnior solíem portar cinc o sis competidors a campionats de Catalunya i aquest cap de setmana n’hi durem una vintena».
Però seria molt simple reduir el creixement a aquest fet. El mateix Roca relata els problemes que els responsables d’un esport de contacte com el judo han tingut durant aquests llargs mesos. «Ens hem hagut de reinventar amb classes en línia, amb gomes, pals d’escombra, en edats des de P4 a tecnificació. Hem mantingut moltes reunions per saber com estaven anímicament. Hi hem estat molt al damunt i el resultat ha estat que, mentre a molts llocs han perdut la meitat de la gent, nosaltres hem crescut. Hem sembrat per aconseguir el que ens hem trobat aquest mes de setembre».
Recursos propis
Aquest augment d’oferta del centre, però, no arriba per cap ajut. David Roca recorda que «durant uns anys, la Generalitat va destinar diners a tecnificació, però un cops passats els Jocs de Barcelona això es va acabar. Nosaltres, aquí, vam decidir seguir perquè ens funcionava i ho vam haver de fer pagant-ho nosaltres. És cert que ara tenim la instal·lació del Congost amb despesa zero i és de gran ajut, però sí que s’ha de mantenir els professionals. Els nois abonen una quota de 17 euros mensuals i amb això fem». Casasayas remarca que «fins i tot tenim alguns alumnes becats, aquells que no s’ho poden pagar, i també si fa falta posar-hi alguna cosa per a algun viatge».
La situació, però, és ben diferent a la d’altres comunitats. Roca explica que «a Madrid o a València, per exemple, a través de l’ajuntament, la federació o la comunitat poden arribar als 50.000 euros de subvenció. Aquí no és possible». I per això, els judoques es troben amb un sostre de vidre quan volen sortir a competir, una vessant «paral·lela», segons ell, a la formació. Primer de tot, no poden sortir a l’estranger a participar en Copes d’Europa, classificatòries per a mundials o europeus, perquè no hi ha diners per pagar els viatges. Per això, quan sorgeix un talent «com ens vam trobar amb Carla Ubasart a Moià, el millor és que surtin. Ara ella és a Madrid intentant entrar als Jocs de París 2024. Si ho aconsegueix, s’haurà format durant vint anys aquí», amb un estil propi que es cuida i creix dia a dia des de fa més de tres dècades.
1 octubre 2021