Ramon Tarter Fonts. Director de l’Arxiu de Moià / Marc Marcè
Ha estat regidor, fa 21 anys que és tècnic municipal amb ocupacions diverses, és el responsable de l’Arxiu històric, ha estat un dels pares de la festa de la Cabra d’Or i presideix l’Associació de Recreació Històrica Moià 1714. Ramon Tarter coneix la capital del Moianès des de tots els angles possibles, i des de tots els temps documentables. Li apassiona la història i, per si no n’hi hagués prou amb estudiar-la, procura reviure-la.
Va ser regidor d’un partit independent aliat de CiU del 1991 al 1995. Era alcalde Josep Montràs, que va portar l’Ajuntament a una fallida absoluta i va acabar als tribunals. En aquella època ja es podia intuir que acabaria malament?
Una mica sí. Per a segons quines coses no era excessivament curós, sobretot amb el tema dels diners, tot que ell venia de la banca. En aquell moment ja hi havia un cert descontrol econòmic que es va anar agreujant amb el temps fins arribar al que ara sabem.
Com ho interpreta vist amb perspectiva?
Montràs ho va fer durar massa. Si hagués deixat l’ajuntament abans segurament les coses haurien anat d’una altra manera. Potser també va passar que, els darrers temps, es va rodejar de gent que no era la més adequada, gent que en algun moment hi va tenir interessos personals que no sabien destriar el públic del privat, i això no el va ajudar.
L’austeritat absoluta imposada per la fallida la va viure directament com a tècnic municipal.
I tant, hi va haver alguna festa major extremadament pobre. Però també va permetre veure la imaginació de la gent per fer coses. No va quedar tot aturat. La col·laboració de molta gent i de les entitats va permetre que, sense suport municipal, es poguessin fer moltes activitats, i això és molt d’agrair. La festa de la Cabra d’Or va néixer en aquests moments, precisament, i s’ha convertit en un dels grans esdeveniments del poble.
Com es va gestar? Era un moment sense diners al consistori i amb una certa tensió entre bàndols polítics.
La lluita política en va quedar una mica al marge. Va passar que hi havia una colla de jovent que volien fer alguna cosa d’aquest estil, i va sorgir la idea que estigués relacionada amb la llegenda medieval de la Cabra d’Or. Vaig tenir una conversa amb el Fortià Casas sobre el tema i aquella mateixa nit vaig anar-li donant voltes, em vaig llevar a les 7, em vaig asseure a l’ordinador i a les 11 tenia escrita la història de la festa i una mica d’esquema del que després es va fer.
Quanta gent visita l’arxiu, i qui són?
Tenim entorn de 150 consultes anuals, entre presencials i telemàtiques. S’ha de tenir en compte que cobrim un territori petit amb poca població. Són estudiants que fan treballs de recerca, aficionats a la genealogia, que els darrers anys s’ha fet molt popular, o gent que et demana una dada que necessita per a unes obres o una gestió administrativa per una obra o per una herència.
Què és el més important que guarda?
El fons notarial. A Catalunya hi ha hagut una gran tradició de documentar-ho tot per acreditar la propietat de les coses, i també molta consciència que cal deixar-ho tot arreglat als que veien al darrere. I tothom volia tenir molt clar què era seu per saber quin impost havia de pagar a qui. També es detallaven molt les condicions del matrimoni. Abans la majoria no es casaven per amor, tot era un contracte, i es detallava molt que hi aportava cadascú.
Algun cas que li agradi especialment?
N’hi ha un de mitjans del XVII en què s’estableix que, si el matrimoni fracassa, la noia continuarà sent la pubilla, al marit se li pagarà tot el que pugui demostrar que ha aportat amb els seus propis diners, i que cadascú se n’anirà per la seva banda. I un altre en què es casen un hereu i una pubilla i es pacta que el primer fill portarà el cognom del pare i heretarà el patrimoni del pare, i el segon portarà el cognom de la mare i heretarà el patrimoni de la mare. És un cas ben poc habitual.
Quins són els documents més valuosos?
Tenim 1.200 pergamins. El més antic que és un reescrit el 1289 d’un del 1064 referit a un mas de Moià. També és molt interessant el fons de la comunitat de preveres de la parròquia, que permet veure, entre altres coses, com prestaven diners a la gent humil que no tenia accés a la banca.
Quina és la part més prometedora i menys estudiada?
Els protocols notarials medievals. A partir del segle XVI s’entenen més o menys bé, però els anteriors requereixen una formació important en epigrafia i llatí que cada vegada hi ha menys gent que la tingui. No crec que s’hi puguin fer descobriments sensacionals, però hi trobaries des de l’encàrrec de produir un retaule fins a la fundació d’una casa de pagès, petites peces que et permeten anar reconstruint la història de Moià.
Quina inversió hi caldria?
S’hauria de digitalitzar tot, tant per tal que es pugui investigar més fàcilment com pensant en la protecció dels documents. Un protocol notarial del segle XIII és insubstituïble i es pot deteriorar. Si es consulta sovint, encara més. Per tant, tot això s’hauria de preservar. Aquestes persones que consta que han comprat unes terres o una vaca són els nostres avantpassats, és d’on venim, i conservar la seva memòria és molt important. Estudiar les grans batalles de Napoleó està molt bé, però saber què feien i com es relacionaven els nostres avantpassats també és molt important per entendre coses que encara fem ara. Protegir tot aquest patrimoni documental, artístic i antropològic és fonamental per protegir la nostra identitat si no volem que es dissolgui en el que ve de la resta del món. A l’arxiu hi ha el llegat de les generacions que ens han fet el que som.
Creu que en el futur es veurà la nova comarca com una gran fita històrica?
Es veurà com un moment en què Moià recupera una certa capitalitat administrativa, però la importància que arribi a tenir es difícil de dir. Les comarques estan evolucionant molt lentament, i les vegueries ja no diguem. Mentre tinguem tants nivells administratius, la comarca quedarà difuminada. Potser caldria racionalitzar una mica. I mentre l’estat no ens doni una autonomia real que ens permeti organitzar-nos territorialment d’una forma més coherent, tot això serà molt difícil de solucionar. Jo el que veig és que a l’ajuntament la burocràcia ens ofega, i de vegades perdem més temps fent papers que no pas executant el que s’ha decidit.
Vostè que conserva papers de fa set segles, com veu que ara tantes coses siguin només digitals?
Hi ha qui diu que tindrem un buit històric. Tot el que es va generar amb els primers ordinadors i els primers disquets ara ja no està accessible. Si no es té la cura d’anar-ho actualitzant es perd. Un pergamí de fa set-cents anys sempre trobaràs qui el llegeixi. Però, i un DVD? Quan no tinguis el programa i la versió corresponent, qui el llegirà?
Presideix una entitat de recreació històrica que es diu 1714; recreen aquesta època per masoquisme, potser?
No, home, també fem la guerra del Francès! S’explica perquè vam néixer quan hi havia en perspectiva la celebració del 2014. L’objectiu és intentar sentir físicament les coses que estudies. Experimentes la forma de vestir-se i d’estar en una formació militar, per exemple. I també ho fem perquè ens ho passem bé! Som tots una colla de friquis!
En aquestes representacions s’aconsegueix deixar la ideologia a banda?
En la representació d’alguns períodes hi ha ideologia. En la recreació de la guerra civil, per exemple, hi ha alguns grups que fan de ‘nacionales’ i en són. I també hi ha gent que sembla que trobi divertit vestir-se d’oficial de les SS. En canvi, hi ha altres períodes que no. No se’t jutja pel que puguis pensar. Hi ha respecte. Representes el que et toca en cada conflicte, perquè si no hi ha dos bàndols no hi ha recreació! Fa poc vàrem estar a la recreació da la batalla d’Almansa i hi vàrem fer de borbònics, i no passa res. Jo he arribat a fer d’escorta del duc de Berwick! (riu)
Tothom té el que es mereix?
No.
Millor qualitat i pitjor defecte.
Paciència, i que cada vegada en tinc menys.
Quant és un bon sou?
El que en vius sense estretors.
Nota pressió estètica social?
Sí.
Llibre que li agradaria signar?
«Quinze generacions d’una família catalana», de Martí de Riquer.
Una obra d’art.
El Sant Miquel que tenim al Museu de Moià.
En què és experta?
Sóc aprenent de tot.
Què s’hauria d’inventar?
La màquina del temps.
Déu existeix?
Cada vegada ho dubto més.
Amb quin personatge històric o de ficció li agradaria sopar?
Rafael Casanova.
Un mite eròtic.
Cleopatra.
Acabi la frase. La vida és...
Complicadota.
La gent, per naturalesa, és bona, dolenta o regular?
Bona.
Tres ingredients per fer un paradís.
Família, cervesa i bon temps.
Un lema per a la seva vida.
No facis a ningú el que no vulguis que et facin a tu.
Biografia
Una passió pel passat
Ramon Tarter Fonts va néixer a Moià el 14 de juliol de 1963, fill de Joaquim, empleat al que actualment és la Cooperativa Agropecuària, i de Maria, empleada en una fàbrica tèxtil. Té parella, la Fina, i un fill, el Roger. Va estudiar a l’escola Pia i va fer cursos d’administratiu. Va començar a treballar el 1979 al despatx d’un taller, després en una empresa de plàstics i en una companyia de gestió de residus. El 2003 es va incorporar a l’Ajuntament com a tècnic. Des de llavors hi ha fet diverses funcions. A finals dels anys vuitanta es va anar interessant per l’arxiu, que en aquells moments portava Salvador Farràs, i se’n va fer càrrec quan aquest es va jubilar. Actualment n’és el director. Va estudiar pel seu compte paleografia i llatí. El 1989 va formar part del grup que va recuperar la revista Modilianum. Entre 1991 i 1995 va formar part del grup municipal independent liderat per l’exalcalde Sebastià Petitbò que va formar govern amb CiU. Va assumir la regidoria de Cultura. Va ser un dels iniciadors de la festa de la Cabra d’Or, creada el 2010. És president de l’Associació de Recreació Història de Moià 1714, fundada el 2012. Acaba de publicar, juntament amb Jaume Clarà, el llibre de fotografia històrica «Moià desaparegut». Li agrada estar amb la família, fer recreació històrica, les antiguitats i el col·leccionisme de fotos històriques i de cotxes de joguina.
17 maig 2025