Ha
estat regidor, fa 21 anys que és tècnic municipal amb ocupacions
diverses, és el responsable de l’Arxiu històric, ha estat un dels pares
de la festa de la Cabra d’Or i presideix l’Associació de Recreació
Històrica Moià 1714. Ramon Tarter coneix la capital del Moianès
des de tots els angles possibles, i des de tots els temps
documentables. Li apassiona la història i, per si no n’hi hagués prou
amb estudiar-la, procura reviure-la.
Va
ser regidor d’un partit independent aliat de CiU del 1991 al 1995. Era
alcalde Josep Montràs, que va portar l’Ajuntament a una fallida absoluta
i va acabar als tribunals. En aquella època ja es podia intuir que
acabaria malament?
Una
mica sí. Per a segons quines coses no era excessivament curós, sobretot
amb el tema dels diners, tot que ell venia de la banca. En aquell
moment ja hi havia un cert descontrol econòmic que es va anar agreujant
amb el temps fins arribar al que ara sabem.
Com ho interpreta vist amb perspectiva?
Montràs
ho va fer durar massa. Si hagués deixat l’ajuntament abans segurament
les coses haurien anat d’una altra manera. Potser també va passar que,
els darrers temps, es va rodejar de gent que no era la més adequada,
gent que en algun moment hi va tenir interessos personals que no sabien
destriar el públic del privat, i això no el va ajudar.
L’austeritat absoluta imposada per la fallida la va viure directament com a tècnic municipal.
I
tant, hi va haver alguna festa major extremadament pobre. Però també va
permetre veure la imaginació de la gent per fer coses. No va quedar tot
aturat. La col·laboració de molta gent i de les entitats va permetre
que, sense suport municipal, es poguessin fer moltes activitats, i això
és molt d’agrair. La festa de la Cabra d’Or va néixer en aquests
moments, precisament, i s’ha convertit en un dels grans esdeveniments
del poble.
Com es va gestar? Era un moment sense diners al consistori i amb una certa tensió entre bàndols polítics.
La
lluita política en va quedar una mica al marge. Va passar que hi havia
una colla de jovent que volien fer alguna cosa d’aquest estil, i va
sorgir la idea que estigués relacionada amb la llegenda medieval de la
Cabra d’Or. Vaig tenir una conversa amb el Fortià Casas sobre el tema i
aquella mateixa nit vaig anar-li donant voltes, em vaig llevar a les 7,
em vaig asseure a l’ordinador i a les 11 tenia escrita la història de la
festa i una mica d’esquema del que després es va fer.
Quanta gent visita l’arxiu, i qui són?
Tenim
entorn de 150 consultes anuals, entre presencials i telemàtiques. S’ha
de tenir en compte que cobrim un territori petit amb poca població. Són
estudiants que fan treballs de recerca, aficionats a la genealogia, que
els darrers anys s’ha fet molt popular, o gent que et demana una dada
que necessita per a unes obres o una gestió administrativa per una obra o
per una herència.
Què és el més important que guarda?
El
fons notarial. A Catalunya hi ha hagut una gran tradició de
documentar-ho tot per acreditar la propietat de les coses, i també molta
consciència que cal deixar-ho tot arreglat als que veien al darrere. I
tothom volia tenir molt clar què era seu per saber quin impost havia de
pagar a qui. També es detallaven molt les condicions del matrimoni.
Abans la majoria no es casaven per amor, tot era un contracte, i es
detallava molt que hi aportava cadascú.
Algun cas que li agradi especialment?
N’hi
ha un de mitjans del XVII en què s’estableix que, si el matrimoni
fracassa, la noia continuarà sent la pubilla, al marit se li pagarà tot
el que pugui demostrar que ha aportat amb els seus propis diners, i que
cadascú se n’anirà per la seva banda. I un altre en què es casen un
hereu i una pubilla i es pacta que el primer fill portarà el cognom del
pare i heretarà el patrimoni del pare, i el segon portarà el cognom de
la mare i heretarà el patrimoni de la mare. És un cas ben poc habitual.
Quins són els documents més valuosos?
Tenim
1.200 pergamins. El més antic que és un reescrit el 1289 d’un del 1064
referit a un mas de Moià. També és molt interessant el fons de la
comunitat de preveres de la parròquia, que permet veure, entre altres
coses, com prestaven diners a la gent humil que no tenia accés a la
banca.
Quina és la part més prometedora i menys estudiada?
Els
protocols notarials medievals. A partir del segle XVI s’entenen més o
menys bé, però els anteriors requereixen una formació important en
epigrafia i llatí que cada vegada hi ha menys gent que la tingui. No
crec que s’hi puguin fer descobriments sensacionals, però hi trobaries
des de l’encàrrec de produir un retaule fins a la fundació d’una casa de
pagès, petites peces que et permeten anar reconstruint la història de
Moià.
Quina inversió hi caldria?
S’hauria
de digitalitzar tot, tant per tal que es pugui investigar més fàcilment
com pensant en la protecció dels documents. Un protocol notarial del
segle XIII és insubstituïble i es pot deteriorar. Si es consulta sovint,
encara més. Per tant, tot això s’hauria de preservar. Aquestes persones
que consta que han comprat unes terres o una vaca són els nostres
avantpassats, és d’on venim, i conservar la seva memòria és molt
important. Estudiar les grans batalles de Napoleó està molt bé, però
saber què feien i com es relacionaven els nostres avantpassats també és
molt important per entendre coses que encara fem ara. Protegir tot
aquest patrimoni documental, artístic i antropològic és fonamental per
protegir la nostra identitat si no volem que es dissolgui en el que ve
de la resta del món. A l’arxiu hi ha el llegat de les generacions que
ens han fet el que som.
Creu que en el futur es veurà la nova comarca com una gran fita històrica?
Es
veurà com un moment en què Moià recupera una certa capitalitat
administrativa, però la importància que arribi a tenir es difícil de
dir. Les comarques estan evolucionant molt lentament, i les vegueries ja
no diguem. Mentre tinguem tants nivells administratius, la comarca
quedarà difuminada. Potser caldria racionalitzar una mica. I mentre
l’estat no ens doni una autonomia real que ens permeti organitzar-nos
territorialment d’una forma més coherent, tot això serà molt difícil de
solucionar. Jo el que veig és que a l’ajuntament la burocràcia ens
ofega, i de vegades perdem més temps fent papers que no pas executant el
que s’ha decidit.
Vostè que conserva papers de fa set segles, com veu que ara tantes coses siguin només digitals?
Hi
ha qui diu que tindrem un buit històric. Tot el que es va generar amb
els primers ordinadors i els primers disquets ara ja no està accessible.
Si no es té la cura d’anar-ho actualitzant es perd. Un pergamí de fa
set-cents anys sempre trobaràs qui el llegeixi. Però, i un DVD? Quan no
tinguis el programa i la versió corresponent, qui el llegirà?
Presideix una entitat de recreació històrica que es diu 1714; recreen aquesta època per masoquisme, potser?
No,
home, també fem la guerra del Francès! S’explica perquè vam néixer quan
hi havia en perspectiva la celebració del 2014. L’objectiu és intentar
sentir físicament les coses que estudies. Experimentes la forma de
vestir-se i d’estar en una formació militar, per exemple. I també ho fem
perquè ens ho passem bé! Som tots una colla de friquis!
En aquestes representacions s’aconsegueix deixar la ideologia a banda?
En
la representació d’alguns períodes hi ha ideologia. En la recreació de
la guerra civil, per exemple, hi ha alguns grups que fan de ‘nacionales’
i en són. I també hi ha gent que sembla que trobi divertit vestir-se
d’oficial de les SS. En canvi, hi ha altres períodes que no. No se’t
jutja pel que puguis pensar. Hi ha respecte. Representes el que et toca
en cada conflicte, perquè si no hi ha dos bàndols no hi ha recreació! Fa
poc vàrem estar a la recreació da la batalla d’Almansa i hi vàrem fer
de borbònics, i no passa res. Jo he arribat a fer d’escorta del duc de
Berwick! (riu)
Imatge d'arxiu del pilot de Fórmula 1 Franco Colapinto / Arxiu
