Ruaix ha complert 25 anys al capdavant de les parròquies de Calders, i afirma que «en tots aquests anys he mirat de ser un element positiu en la vida del poble en general, no solament en l'aspecte religiós»
Josep Ruaix, davant de la façana de l'església de Sant Vicenç de Calders OSCAR BAYONA
David Bricollé
Calders | 25·01·24 | 06:25
Josep Ruaix Vinyet (Moià, 1940), sacerdot, gramàtic i escriptor, ha complert 25 anys de trajectòria ininterrompuda com a rector de Calders, on porta les parròquies de Sant Vicenç i de Sant Pere de Viladecavalls. Un quart de segle que l'ha dut a ser una figura indestriable de la vida diària d'aquest poble, que li va retre un senzill i sentit homenatge. Va ser alumne de l'Escola Pia de Moià, on segueix vivint. El 1954 va començar la carrera eclesiàstica —que aleshores incloïa Magisteri— al Seminari de Vic, estudis que va acabar el 1965. Al mateix seminari, l'any 1959 encetà la seva activitat com a ensenyant de català i s'elaborà ell mateix el material didàctic. El 1966 fou ordenat prevere. El 1969 es llicencià en humanitats al Pontifici Institut Superior de Llatinitat (Roma), entre 1971 i 1973 va ampliar els estudis teològics a la Facultat de Teologia de Catalunya, i el 1979 es llicencià en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona.
Què ha estat el millor d'aquests 25 anys de rector a Calders?
El millor és la presència d'eficaços i constants col·laboradors de les dues parròquies que porto. I això no té preu. I les bones relacions que he tingut sempre, al llarg d’aquests 25 anys, amb tot el poble, començant per l'Ajuntament, amb tot els alcaldes. I amb les entitats, amb qui hi ha hagut sempre col·laboració.
I el pitjor?
Sens dubte, la notable minva de religiositat, una circumstància que és general. I si voleu, us diré les causes que, al meu entendre, ho han provocat. Per mi, tres de principals.
Endavant amb la primera.
La percepció, per part de la societat, que la religió no va d'acord amb la ciència.
Vol dir que es tendeix a buscar més una, diguem-ne racionalitat, que no pas l'espiritualitat?
Més que de racionalitat, jo parlaria d'experimentació. De veritats demostrades científicament i experimental. La ciència s'ha desenvolupat molt; ha crescut i s’ha divulgat. Però també perquè, a través de l’escola, els infants i els joves cada vegada senten més propera la ciència, que cada cop té més preponderància en la percepció de la gent. I, per contra, es percep que la religió no ha fet prou esforços -i jo mateix em critico com a professional de la religió- per anar-se adequant als avenços científics.
Quina seria la segona causa?
La presa de consciència pública que l'Església, i la religió en general, han abusat històricament. Parlo en termes generals. Des d’una perspectiva històrica, un exemple clar va ser la Inquisició. Va ser un abús contra la llibertat, contra la integritat física, etcètera. I en el present, els casos que han sorgit d’abusos sexuals, que s'han esbombat, i amb raó, i això és una cosa que fa molt mal.
I la tercera?
La mentalitat hedonista dominant. Una mentalitat de passar-s'ho bé. I, com que la religió demana un sacrifici i un esforç, fa mandra practicar-la perquè es considera que hi ha coses més divertides. Sobretot per part del jovent.
I davant d’aquest diagnòstic, quines solucions proposaria, per fer repuntar l’Església?
Si anem per ordre, d’entrada l'Església ha de treballar molt més per anar d'acord amb la ciència. No ho fem prou. Des de les cúpules es poden fer molts més passos, tot i que se n'han fet, i en els nivells baixos, del clergat, com ara jo mateix, també avançar en què, en la predicació, sovint no tenim en compte aquesta situació.
Què vol dir?
Per exemple, parlant dels primers capítols del Gènesi, de la creació d'Adam i Eva, del pecat original... En tot això, hem de tenir en compte la teoria de l'evolució, que va començar Darwin, i que avui dia és totalment arrelada, i admesa també per l'Església. I, és clar, llavors hi ha qui es qüestiona com lliga una cosa amb l’altra. Tot això s'ha d'explicar d'una altra manera. I, per part de l'Església, fer molts esforços per no contradir la ciència, la que és demostrada i ben fonamentada. Però també, per part de la ciència i de la tècnica, jo demanaria que pensessin en el que ja va dir un científic i matemàtic, Blaise Pascal, al segle XVII: «que el cor té les seves raons, que la raó no pot entendre». És a dir, que la ciència ha de reconèixer que també té uns límits i que no ho pot explicar tot. I aquí hi entra la religió.
I com es poden refer, del que vostè mateix ha qualificat d’abusos històrics?
Està clar que l'Església ha de reconèixer -ja ho ha fet, però encara ho ha de fer més- que s'ha equivocat moltes vegades. Que encara hi ha abusos. I com a Església hem de ser molt humils, reconeixent tot allò que hem fet malament i, evidentment, mirar de no recaure-hi. I, per part de la societat en general, ha de pensar que l'Església és santa i pecadora alhora. I això ho va dir amb una paraula, amb una expressió llatina, Sant Ambròs de Milà, al segle V, que s’hi va referir com a «casta meretrix». Una meretriu casta. És a dir, que té la dualitat. I això, a la gent, jo els ho predico sovint. Sapigueu distingir el que és el missatge evangèlic, religiós, segur, espiritual, de Jesucrist... del que som els cristians concrets, començant pels capellans. Hem de reconèixer que, com a homes i dones, som pecadors que portem un tresor, com deia Sant Pau, amb vasos de terrissa. O sigui que, a dintre, hi ha una cosa fràgil, que es trenca, i s'ha trencat moltes vegades.
I com ha d’actuar l’Església, davant aquesta mentalitat hedonista que detecta?
No exigint més del que és necessari. L'Església ha d'acceptar les coses tal com són i mirar de no carregar més feixos dels necessaris. A l'Església ens passa que de vegades prediquem unes coses molt ideals que nosaltres mateixos no les practiquem. I Sant Pau també, en diversos aspectes, era prudent i deia que no es podien carregar més càrregues de les que es poden dur. Un cas concret és el celibat i el matrimoni. Sant Pau deia que el celibat és una cosa molt bona, però per a la majoria de la gent el normal és el matrimoni, la vida en parella, i que és una cosa santa i bona. I, alhora, també hem d’aconseguir fer veure a la gent que el plaer és una cosa momentàniament gratificant, però que és passatgera. I que la societat hauria d'anar pensant que ha de buscar la felicitat per damunt del plaer.
Se sent un dels últims rectors de poble?
Precisament, quan el senyor bisbe va venir a presidir els actes en què vam celebrar aquesta efemèride va fer l'homilia sobre això. Sobre el paper d’un rector en un poble. I va dir que és molt convenient, molt útil. I la disciplina actual de l'Església és que un rector és inamovible. Es considera que el rector s'incorpora, s'incardina, es fica en aquell poble i hi ha de conviure. I com més anys, millor, perquè coneix més l'ambient. En aquest sentit, jo crec que és positiu estar-hi força anys.
Josep Ruaix, atenent l'entrevista davant una imatge antiga de Calders OSCAR BAYONA
I vostè, particularment, sent que com a rector ha format part d’un projecte de poble?
Totalment. En tots aquests anys he mirat de ser un element positiu en la vida del poble en general, no solament en l'aspecte religiós.
I, amb aquesta trajectòria, en el tracte amb les persones la seva labor acaba sortint més enllà de les parets de l'església, no?
Per descomptat. I diria que fins i tot molta gent no practicants ho aprecien. Encara que no vinguin a missa els agrada que hi hagi un rector perquè el veuen com un element positiu. I m’he sentit reconegut per tothom. I he pogut fer una tasca d’animador de l'espiritualitat del poble en un sentit general. Per exemple, la cultura. He pogut contribuir en projectes, iniciatives de tipus cultural que han estat apreciades i que formen part de la trajectòria del poble de Calders durant aquests 25 anys i que em consta que la gent ho aprecia.
Com ara?
Per exemple, la restauració de la capella del Santíssim, que la vam acabar l'any 2000. Jo vaig arribar aquí el 1998 i em vaig trobar que el rector anterior ja ho estava preparant. Em va dir que hi havia aquest projecte i jo ho vaig continuar. Perquè, a banda del castell, és potser l'element artístic complet més rellevant. Una altra cosa és que en uns locals de la parròquia que ara passem a l'ajuntament hi teníem un arxiu molt bo. Perquè, com se sap, per la guerra es van destruir molts arxius, però aquí, gràcies a Déu, per una sèrie de circumstàncies, es van salvar. En vam fer una curosa ordenació, però després que ens hi entressin uns lladres, i tenint en compte que jo no hi visc permanentment, vam acordar traslladar-ho a Vic, on està protegit i és fàcilment consultable, i ara a més ho estan digitalitzant. I en aquests 25 anys també he pogut fer el traspàs de la gestió del cementiri parroquial de Sant Pere de Viladecavalls. S’estava degradant i ens vam posar d’acord perquè l'Ajuntament se'n fes càrrec de la gestió per 25 anys, prorrogables de 5 anys en 5 anys. I ara, l'última cosa, és la venda a l'Ajuntament d'aquest edifici que popularment se li diu Ca la Marieta, tocant a l’església.
Una anècdota d’aquests 25 anys?
Una vegada em van sol·licitar un enterrament i, quan la comitiva fúnebre entrava a l’església, el fill del difunt em va dir: «Mossèn, nosaltres no som religiosos. Voldríem un enterrament laic». Li vaig respondre: «Jo no en sé, de fer enterraments laics. A més, ja som a l’església. Però faré aquest enterrament tan laic com pugui». I, en començar la cerimònia, els vaig dir: «Us llegiré un poema». Vaig llegir el Salm 22 («El senyor és el meu pastor»), bo i comentant-lo d’acord amb les circumstàncies. I al final vam resar el parenostre.
El futur del català: «Cal mantenir sempre la tasca i l'esperança»
Com a filòleg, com veu el català. En perill? El salvarem?
Jo sempre repeteixo el mateix. La frase de Pompeu Fabra, que va pronunciar després de la guerra, als anys 40 a la Catalunya Nord, on estava exiliat. Va dir: «Cal mantenir sempre la tasca i l'esperança». I això és el que jo practico i ho dic a tothom. Treballem, treballem pel català i tinguem esperança que ens en sortirem.
I creu que en els últims anys aquesta filosofia de Pompeu Fabra s'ha seguit?
Hi ha hagut gent que l'ha seguit i gent que no, però els que l'hem seguit l'hem de continuar tan bé com podem. Mantenir la tasca i l'esperança. I pel que fa al futur, jo ja tinc 83 anys, i recordo que quan en tenia 14, 15, 16, 20, m'imaginava el futur molt diferent del que ha estat.
Però se l'imaginava pitjor o millor del que ha estat?
En el cas de la situació del català ha estat millor del que m'imaginava. Jo pensava que seria més difícil. Un factor clau ara és sobretot la immigració. La gran onada migratòria l’ha fet davallar, però precisament per això el gran objectiu és integrar la immigració. Costarà molt. Però hem de mantenir la tasca, com fa per exemple a Manresa al Centre de Recursos Pedagògics, que treballa molt per integrar els immigrants, perquè quan arriben els fan els cursos de català i es puguin incorporar a l'escola amb més o menys paritat. Un altre factor que ens va en contra és la globalització, que afavoreix les grans llengües, començant per l'anglès.
Per tant, l’objectiu és que els nouvinguts sentin la llengua com una eina, no com un obstacle?
Efectivament. I en aquest camí cal una labor de donar prestigi al català. Que aquests immigrants vegin que, encara que costa aprendre una altra llengua, té un prestigi i ells hi guanyaran. En zones com les que estem, el Moianès, el Bages, penso que ho copsen així, que saber català és un plus, i que proporciona un punt d'estima, perquè és un valor important per a la població que som acollidors.
25 gener 2024
Regió7
