Salvador Salat
31 JUL 2026 11:43
He llegit en aquestes pàgines, certament amb tristesa i decepció, l’article Biogàs a Moià. No m’agraden les lapidacions dogmàtiques ni tan sols la dels Monty Python a la vida de Bryan on el lapidador acaba lapidat. No tinc cap lligam amb el projecte de biogàs de Moià i, de fet, escric aquestes ratlles sense haver-hi parlat. Però ningú no es mereix que se l’acusi injustament, i encara menys aquesta iniciativa, que neix de la voluntat de la governança pública i de la corresponsabilitat col·lectiva en la gestió dels residus orgànics que generem com a societat.
L’article parla d’analfabetisme ecològic i acusa d’unes suposades emissions de metà de la planta de Moià basant-se en l’estudi de la Dra. Maria Olczak, que els recomano buscar i llegir. És un estudi fet majoritàriament sobre petites instal·lacions en granja, molt simples, que gairebé en tots els casos fan electricitat amb motors i la principal conclusió de la investigadora no és que emeten metà, sinó que és molt fàcil evitar-ho. Com? Per exemple, amb instal·lacions més grans i tecnificades... que és precisament el cas de Moià.
L’article se centra en un assenyalament contra una empresa com a motiu principal de tots els mals. Observant-ho com a enginyer, un projecte no és bo o dolent per qui el fa, simpàtic o antipàtic, sinó per si es fa bé o malament. I el que cal és assegurar que es faci bé.
L’autor ens parla d’una xemeneia de sulfur d’hidrogen (H₂S) que jo no he sabut trobar en el projecte. Sí que hi he trobat, en canvi, que es vol depurar el sulfur d’hidrogen del flux de biogàs i, un cop enretirat, es tractarà a part. I juga amb un ball de xifres de les ppm (parts per milió) comparant el límit de l’emissió en una xemeneia amb allò que el nas percep un cop diluït per immissió. En altres paraules, ens ve a dir que si en una piscina olímpica tirem un didal de cervesa, que té 28 g/litre, si l’aigua de la piscina ens arriba a la llengua morirem perquè 5 g/litre d’alcohol en sang provoca un coma etílic.
Finalment, l’article surt amb l’espantall de la pèrdua patrimonial demostrada per un estudi del qual no en sabem l’autoria i fet sobre dades d’origen desconegut. I em pregunto jo: no és més fàcil i més proper analitzar si això ha passat en alguna de les 72 plantes de biogàs que hi ha funcionant a Catalunya? Potser el problema és que cap d’elles ha generat aquesta «realitat» tan poc real de la pèrdua patrimonial.
Per a deixar-ho ben clar, qualsevol projecte de biogàs a Catalunya ha de passar l’examen rigorós i exigent dels millors tècnics en vint camps d’especialitat com són, entre altres, les olors, el patrimoni cultural o l’avifauna. Si en un sol d’aquests vint aspectes el projecte és inacceptable no rebrà mai l’autorització ambiental. L’Administració vetlla perquè això es compleixi i és orgull de país que sigui així. Parlar de l’incompliment d’aquestes garanties és acusar els servidors públics catalans de prevaricadors. I si d’alguna cosa els podem titllar és més aviat d’extremadament garantistes, buscant assegurar els drets de la ciutadania sempre i en tot moment, els ho ben asseguro. En definitiva, a mi qui són els promotors d’aquesta planta o les empreses amb qui treballin m’interessa relativament poc. Em preocupa la ciutadania que de bona fe llegeix arguments retallats intencionadament perquè sembli que diuen el que no diuen i això els porti a conclusions errònies.
No em facin cas tampoc a mi. Només aspiro a completar allò que els han explicat a mitges. Simplement, ponderin les afirmacions en tota la seva amplitud, amb el que els han dit i el que ara saben que els han amagat, i amb la informació complerta construeixin vostès mateixos la seva posició.
Com deia el Dr. Margalef, «una persona ben informada sempre multiplica. Mal informada, sempre resta».
31 juliol 2026