La paradoxa del biogàs a Moià: què és el que la veritat amaga?

El debat al voltant de la planta de biogàs projectada a Moià reflecteix la contradicció entre la transició tecnocràtica i els límits biofísics del territori. Des de la Teoria de Xarxes, podem descriure el sistema com un graf de nodes i fluxos, homòleg a les xarxes ecològiques. L’alcalde Dionís Guiteras defensa la instal·lació com un model virtuós on el municipi interconnecta cinc nodes font de residus (purins, tones d’orgànica, fangs de depuradora, xerigots lactis i fracció verda) per alimentar un node de transformació (el digestor). A través d’arestes de distribució energètica, el consistori promet generar estalvis de 700.000 euros en autoconsum, finançar un bo social i escalfar una piscina climatitzada. Una solució aparentment rodona.

Malgrat tot, sota el vel d’aquest idil·li discursiu, una anàlisi de l’arquitectura material del graf revela profundes paradoxes sistèmiques irreconciliables. S’evidencia el que el mestre Ramon Margalef definia com l’«ecologia de pala i escombra»: l’obsessió per dissenyar enginyeries que netegin les deixalles sense qüestionar mai les causes estructurals de la xarxa

La primera paradoxa és de naturalesa bioquímica i hídrica. Les darreres declaracions municipals asseguren que la dieta de la planta no dependrà de l’escorxador. Però si s’executa la memòria escrita del projecte, unes 24.000 tones estaran compostes per llots d’aquest sector privat, activant un mercat captiu real on l’escorxador esdevé el hub dominant de la xarxa. I si fos així? Si fos, el node font de purins esdevindria un simple dissolvent de l’alta càrrega de nitrogen de la gran indústria. El procés concentraria un flux massiu de nitrogen en el node de sortida (el digestat) que, per ser absorbit sense contaminar el node crític dels «Aqüífers de Moià», requeriria una aresta de connexió amb centenars d’hectàrees de conreu netes. A més, la proximitat al node urbà propagaria sulfur d’hidrogen i bioaerosols, activant el node de resistència de l’Oposició Ciutadan. Es consagra la Paradoxa de Jevons: en netejar la brossa industrial, s’elimina el seu límit ambiental, estimulant el creixement de la ramaderia intensiva.

La segona paradoxa és el bloqueig del graf si es pretengués alimentar-lo només amb fangs de depuradora urbana per esquivar el hub privat. Aquest node font concentraria PFAS («químics eterns». Com adverteixen els doctors Miquel Porta i Carme Valls-Llobet, referents en salut pública, l’exposició a aquests tòxics genera una contaminació interna crítica. En virtut del Reglament Europeu 2019/1009, la presència d’aquests tòxics trenca l’aresta de retorn agrícola: el digestat esdevé un residu perillós impossible d’aplicar als camps.

A sobre d’això, el planejament urbanístic tanca la darrera paradoxa lligant el node regulador municipal a la modificació del polígon del Prat (via 1.14). Permetre l’expansió de l’escorxador en cinc noves naus condicionada a la cessió de terrenys per la planta constitueix la «trampa evolutiva» de l’Antropocè descrita per Søgaard Jørgensen (2023). Aquest intercanvi de favors segresta la governança futura del municipi i accelera la sequera estructural pel consum hídric de les noves naus sobre els pous locals.

Aquest bloqueig institucional es referma perquè la majoria absoluta de l’equip de govern, en sinergia amb l’Estratègia Catalana del Biogàs de la Generalitat, s’alinea amb un segrest de l’economia que oblida els límits planetaris superats i la finitud de la Terra. Es fa palès el diagnòstic, però també la gran contradicció de les paraules que Guiteras recollia a Cal lligar-se bé les espardenyes: Catalunya té «massa porcs» i el sector «té la paella pel mànec». L’única sortida real és aplicar un Equilibri de Nash com a solució Win-Win: restringir immediatament el creixement industrial, no sacrificar més porcs dels permesos per aturar la matança desmesurada actual, i fer una planta molt més petita, dimensionada exclusivament per a l’autoconsum del municipi. I transparència, doncs no hi ha cap complex biomèdic (el gran projecte de l’expansió) ni a Suïssa ni als Estats Units, que integri en el seu recinte una planta de biogàs (barrera topològica insalvable). Si hi és, que l’alcalde digui a on.

18 agost 2026

Regió7 

A Moià: Biomedicina o blanqueig d'escorxador?

Miquel Fortuny Navarro Biòleg, micòleg i postgraduat en gestió de recursos naturals i creació de models en ecologia

14 D’AG. 2026 23:59

Ens venen un «complex biomèdic» a Moià. Paraules que sonen a futur. Però la normativa GMP (Good Manufacturing Practices), FDA (Food and Drug Administration), no sustenta el projecte.

Ho he compartit amb la Dra. Maria dels Àngels Calvo, referent internacional en salut pública, ha promogut l’enfocament “One Health”. Membre del Consell Científic Assessor del Govern d’Espanya en matèria de COVID i investigadora del CSIC.

La conclusió és clara: «Cap auditor de la FDA acceptarà un disseny on la seguretat de pacients humans depengui del fet que un filtre de carbó no se saturi amb els gasos d’una planta de biogàs veïna. El risc és inacceptable».

1. Els sacrificis sí que augmentaran: Per fer heparina d’ús humà necessites porcs SPF (Specific Pathogen Free o lliures de patògens específics). La normativa BPF (Bones Pràctiques de Fabricació) obliga a sacrificar i extreure in situ en estèril. No pots portar la mucosa en camió. Conclusió: Més porcs SPF, vol dirmés sacrificis a Moià.

2. El biogàs ho tomba tot: Un laboratori farmacèutic és una bombolla: aire HEPA (és un filtre d’aire d’alta eficiència de retenció de partícules i bacteris). Així ho exigeix l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris. Al complex hi ha una planta de biogàs. Bioaerosols, fongs, i camions de purins. Amb un biogàs al costat, l’auditor de la FDA tanca la planta. Cap farmacèutica comprarà l’heparina.

3. Vàlvules i còrnies: és cirurgia. Això ho fan Bancs de Teixits en sales blanques. Regulats l’Organización Nacional de Transplantes, i el Real Decreto 9/2014. Un escorxador té Salmonella, pols i sang. La seva càrrega microbiana invalida qualsevol teixit per al cor o l’ull. Quin Banc de Teixits firmarà aquí? Cap.

4. L’aigua que no tenim: Un porc SPF gasta el doble o el triple d’aigua per neteges extremes i desinfecció contínua. I necessiten aigua gairebé farmacèutica. En sequera, l’ACA (Agència Catalana de l’aigua), difícilment donarà cabals nous per això. Seria hipotecar el futur del cicle hidrològic del Moianès.

5. Una milionada sense xarxa: 7 anys per validar amb l’AEMPS, 7 anys facturant zero. Cap fons inverteix sense contractes firmats amb Edwards (Líder mundial en la ciència de les vàlvules cardíaques) o Medtronic (és una de les companyies més grans del món en tecnologia sanitària). Sense client, el projecte fa fallida abans d’arribar. Utilitzar «biomedicina» per justificar ampliar l’escorxador és manipulació.

Demanem respostes: Quants porcs SPF més? Com passaran l’auditoria amb el biogàs al costat? Qui els comprarà el producte? Si no hi ha resposta, no és ciència. És creixement pur i dur.

14 agost 2026

 Regió7

La informació ens fa lliures... també en el biogàs

Salvador Salat
31 JUL 2026 11:43


He llegit en aquestes pàgines, certament amb tristesa i decepció, l’article Biogàs a Moià. No m’agraden les lapidacions dogmàtiques ni tan sols la dels Monty Python a la vida de Bryan on el lapidador acaba lapidat. No tinc cap lligam amb el projecte de biogàs de Moià i, de fet, escric aquestes ratlles sense haver-hi parlat. Però ningú no es mereix que se l’acusi injustament, i encara menys aquesta iniciativa, que neix de la voluntat de la governança pública i de la corresponsabilitat col·lectiva en la gestió dels residus orgànics que generem com a societat.

L’article parla d’analfabetisme ecològic i acusa d’unes suposades emissions de metà de la planta de Moià basant-se en l’estudi de la Dra. Maria Olczak, que els recomano buscar i llegir. És un estudi fet majoritàriament sobre petites instal·lacions en granja, molt simples, que gairebé en tots els casos fan electricitat amb motors i la principal conclusió de la investigadora no és que emeten metà, sinó que és molt fàcil evitar-ho. Com? Per exemple, amb instal·lacions més grans i tecnificades... que és precisament el cas de Moià.

L’article se centra en un assenyalament contra una empresa com a motiu principal de tots els mals. Observant-ho com a enginyer, un projecte no és bo o dolent per qui el fa, simpàtic o antipàtic, sinó per si es fa bé o malament. I el que cal és assegurar que es faci bé.


L’autor ens parla d’una xemeneia de sulfur d’hidrogen (H₂S) que jo no he sabut trobar en el projecte. Sí que hi he trobat, en canvi, que es vol depurar el sulfur d’hidrogen del flux de biogàs i, un cop enretirat, es tractarà a part. I juga amb un ball de xifres de les ppm (parts per milió) comparant el límit de l’emissió en una xemeneia amb allò que el nas percep un cop diluït per immissió. En altres paraules, ens ve a dir que si en una piscina olímpica tirem un didal de cervesa, que té 28 g/litre, si l’aigua de la piscina ens arriba a la llengua morirem perquè 5 g/litre d’alcohol en sang provoca un coma etílic.

Finalment, l’article surt amb l’espantall de la pèrdua patrimonial demostrada per un estudi del qual no en sabem l’autoria i fet sobre dades d’origen desconegut. I em pregunto jo: no és més fàcil i més proper analitzar si això ha passat en alguna de les 72 plantes de biogàs que hi ha funcionant a Catalunya? Potser el problema és que cap d’elles ha generat aquesta «realitat» tan poc real de la pèrdua patrimonial.

Per a deixar-ho ben clar, qualsevol projecte de biogàs a Catalunya ha de passar l’examen rigorós i exigent dels millors tècnics en vint camps d’especialitat com són, entre altres, les olors, el patrimoni cultural o l’avifauna. Si en un sol d’aquests vint aspectes el projecte és inacceptable no rebrà mai l’autorització ambiental. L’Administració vetlla perquè això es compleixi i és orgull de país que sigui així. Parlar de l’incompliment d’aquestes garanties és acusar els servidors públics catalans de prevaricadors. I si d’alguna cosa els podem titllar és més aviat d’extremadament garantistes, buscant assegurar els drets de la ciutadania sempre i en tot moment, els ho ben asseguro. En definitiva, a mi qui són els promotors d’aquesta planta o les empreses amb qui treballin m’interessa relativament poc. Em preocupa la ciutadania que de bona fe llegeix arguments retallats intencionadament perquè sembli que diuen el que no diuen i això els porti a conclusions errònies.


No em facin cas tampoc a mi. Només aspiro a completar allò que els han explicat a mitges. Simplement, ponderin les afirmacions en tota la seva amplitud, amb el que els han dit i el que ara saben que els han amagat, i amb la informació complerta construeixin vostès mateixos la seva posició.



Com deia el Dr. Margalef, «una persona ben informada sempre multiplica. Mal informada, sempre resta».

31 juliol 2026

Regió7 

Biogas a Moià: El miratge de la «selecció inversa»

Miquel Fortuny Navarro

Biòleg, micòleg i postgraduat en gestió de recursos naturals i creació de models en ecologia

Existeix una tendència a idealitzar la tecnologia com una solució infal·lible als reptes ambientals. Dins de l’estratègia del biogàs a Catalunya, les grans plantes industrials es presenten com la panacea de l’economia circular: una enginyeria capaç de transformar tones de residus en energia neta de forma totalment inodora. No obstant això, aquesta premissa ignora un principi fonamental: la tecnologia sempre falla. L’error i la fatiga de materials són condicions inherents a qualsevol sistema complex. Quan acceptem aquesta fal·libilitat, el mite de la planta verda i hermètica es desmunta immediatament.

Com bé assenyala el catedràtic de Biologia Evolutiva, José Carrión, actualment patim una mena de «selecció inversa» impulsada per un profund analfabetisme ecològic de les elits, on es penalitza el pensament crític i es premia la fe cega en el determinisme tecnològic. En lloc d’escoltar la ciència, els governs prefereixen tancar els ulls davant del mercat, ignorant que cap mercat pot negociar amb les lleis inflexibles de la física. Els polítics i tecnòlegs recorren sovint al «mite alemany» per enlluernar a la ciutadania, però la prestigiosa revista Nature Communications Sustainability (2026), en un estudi liderat per la Dra. Maria Olczak de la Queen Mary University of London ha destruït aquest miratge: les plantes de biogàs a Europa perden, de mitjana, el 5,4% de tot el metà que produeixen a causa de fuites atmosfèriques cròniques, convertint-se en focus emissors nets de gasos d’efecte hivernacle.

Aquest enlluernament es fa evident en el cas de Moià, on es projecta una instal·lació presentada com a transició energètica comunitària. No obstant això, la dieta de residus destapa la realitat: s’hi preveuen només 3.000 tones de purins i 2.500 de rebuig orgànic municipal, enfront d’unes aclaparadores 24.000 tones de llots d’escorxador. La planta no neix per a la ciutadania; està estructurada al servei de l’activitat industrial de Masia Tero. Ens trobem davant d’un acte d’ecoblanqueig flagrant, on es ven com a «sostenibilitat» el que és una submissió a l’obediència corporativa.

A més, el perjudici d’aquesta macropla ta industrial no és només ambiental, sinó un atac directe al patrimoni de les famílies. Un projecte d’aquest volum situat a menys de dos quilòmetres del nucli urbà colpeja de ple el mercat immobiliari. Els estudis d’econometria ambiental a Europa (com els publicats a Energy Policy) demostren que les plantes industrials properes devaluaran el preu dels habitatges entre un 10% i un 20% a causa de les olors, el soroll i el pas constant de camions pesants. El drama financer s’agreuja per als veïns que estan pagant una hipoteca: mentre el seu deute amb el banc es manté intacte, el valor real de la seva llar es desploma. Aquest «cost de devaluació» absorbeix els seus estalvis mensuals, deixant-los en una situació de capital negatiu i convertint les seves cases en immobles atrapats que ningú voldrà comprar a prop d’una xemeneia de sulfur d’hidrogen (H₂S). L’operació d’ecoblanqueig es finança, així, confiscant el futur econòmic de les famílies.

Aquesta fallida mecànica es tradueix en una crisi de pudors. Els sensors de la planta només detecten fuites a partir d’1 ppm, però el nas humà detecta la toxicitat del H₂S a l’increïble llindar de 0,0005 ppm. El resultat és un escapament invisible per a la màquina, però insuportable per a la població, provocant cefalees, nàusees i estrès olfactiu permanent.

Davant d’aquesta realitat, cal reconèixer que la solució és el decreixement de la cabana porcina intensiva. Una planta de biogàs només s’aproxima a la circularitat real en petites granges familiars per a l’autoconsum, on el residu es gestiona de forma immediata, evitant que es volatilitzi en basses obertes a l’atmosfera abans de ser tractat. Com va recordar el poble de Moià votant massivament que NO en la seva consulta popular, la transició ecològica honesta exigeix superar la «selecció inversa» i redimensionar el model ramader des de la dignitat i el respecte a la salut pública.

23 juliol 2026

Regió7 

Els veredictes de Moià

Ens repeteixen, interessadament, que l’ecologia és només un fre regulatori per optimitzar recursos econòmics. Aquesta visió ignora que els límits planetaris són fronteres biofísiques absolutes, no hi ha dubtes, ho veiem i patim amb greus efectes a la biosfera. Com deia Ramon Margalef, l’ecologia és una ciència objectiva, no una opinió negociable: el creixement infinit en un planeta finit és impossible. Darrere del conflicte del creixement econòmic «ad nauseam» hi ha també una qüestió cultural i moral. Antonio Machado advertia que «todo necio confunde valor y precio», mentre el frare franciscà Anselm Turmeda a finals del segle XIV (l’elogi dels diners) ironitzava sobre el poder dels diners per condicionar la societat. Els 1.487 vots contraris expressats pel poble de Moià representen, en el fons, una defensa del valor davant del preu. El vot popular, a Moià, en contra de la planta de biogàs i l’ampliació de l’escorxador vol frenar el principi de Sant Mateu descrit per Margalef: la gran indústria extraient l’energia de l’entorn rural amb gran per quedar-se el valor financer i retornar-li residus i degradació. Moià ha donat una lliçó de lucidesa científica malgrat la tossuderia de la governança. En aquest context, la resolució del TSJC avalant el criteri de la Generalitat sobre la protecció de l’entorn de Castellnou és molt significativa (el Nacional.cat). El tribunal reconeix que el paisatge i el patrimoni tenen un valor col·lectiu que no pot quedar subordinat automàticament a l’interès econòmic o industrial. És un límit institucional a la idea que qualsevol projecte «verd» queda legitimat només pel fet de produir energia discutiblement circular i renovable. La fal·làcia de la «circularitat» ha quedat al descobert al Diari ARA, on Laura Calvet-Mir i Joserra Olarieta expliquen de forma clara i contundent que el biogàs industrial no és circular. Lluny de tancar cicles, cronifica la ramaderia intensiva.

27 maig 2026

Regió7 

Consulta sobre l’escorxador i la planta de biogàs a Moià: «No vull que ens destrossin el poble»

10 testimonis expliquen què els ha motivat a participar en les votacions



10 testimonis expliquen què els ha motivat a participar en les votacions / Oscar Bayona


Jordi Escudé
Moià11 GEN 2026 18:53


Moià vota avui en una consulta popular no referendària si s’ha d’ampliar el polígon del Prat per poder-lo legalitzar amb una operació que implica també ampliar l’activitat de l’escorxador que hi ha, i construir una planta de biogàs. Regió7 ha pogut parlar amb 10 persones que s'han apropat durant el dia a l'espai cultural de les Faixes per lliurar el seu vot a les urnes. Què els ha motivat a participar en la consulta?

Antonio Elías (28 anys): «La planta de biogàs pot contaminar»


Antonio Elías (28 anys): «La planta de biogàs pot contaminar» / Arxiu particular

Va venir de Sant Adrià de Besòs a Moià, entre altres coses fugint «de la contaminació de la incineradora de residus que hi ha». Per això s’oposa a la planta de biogàs, tot i que, «l’ampliació de l’activitat de l’escorxador també pot contaminar amb el trànsit de camions».

Lorena Rodríguez (29 anys): «És una llàstima que Montví no pugui votar»


Lorena Rodríguez (29 anys): «És una llàstima que Montví no pugui votar» / Arxiu particular

Fa poc que viu a Moià «i no vull contaminació». És partidària que voti el màxim de gent, i en aquest sentit, «és una llàstima que veïns de Montví no ho puguin fer» per les limitacions territorials que s’han marcat en el cens. «La contaminació també hi arribarà».

Daniel Seguer (45 anys): «Busquen excuses per ampliar l’escorxador»


Daniel Seguer (45 anys): «Busquen excuses per ampliar l’escorxador» / Arxiu particular

Fa 21 anys que viu a Moià, i no té clar el canvi que es proposa per legalitzar el polígon. «És forçar la situació. Ens han dit que es fa com proposen no es pot legalitzar, i crec que hi ha altres alternatives. Em sembla una excusa per poder ampliar l’escorxador».
 

Rosa Puigarnau (94 anys): «Penso que he de donar la meva opinió»


Rosa Puigarnau (94 anys): «Penso que he de donar la meva opinió» / Arxiu particular

«He vingut a votar com a veïna que soc de Moià des de la pandèmia i com a ciutadana responsable». Diu que li interessen les coses que es fan al poble «i penso que he de donar la meva opinió. Per a mi, votar és una obligació, si no, després no t’hauries de poder queixar de res».
 

Lucía Rodríguez (46 anys): «M’hauria agradat estar més informada»


Lucía Rodríguez (46 anys): «M’hauria agradat estar més informada» / Arxiu particular

La consulta és no vinculant, «però és important votar, tot i que m’hauria agradat estar més informada, sobretot del punt de vista d’Aramoià, que ha arribat tard i em genera dubtes amb el tema de les olors o del tipus de feines que es poden generar».

Marissa Rosell (73 anys): «És bo un canvi cap a les renovables»



Marissa Rosell (73 anys): «És bo un canvi cap a les renovables» / Arxiu particular

És de Barcelona, però fa anys que viu a Moià. Defensa «un canvi cap a les renovables» amb la planta de biogàs, tot i que «s’ha de valorar bé com es fa». La gent «s’ha d’informar per tenir un criteri, com he fet jo, mirant com van aquestes centrals en altres països».
 

Núria Ferrer (29 anys): «Votis el que votis, participar és bo»

Núria Ferrer (29 anys): «Votis el que votis, participar és bo» / Arxiu particular

És nascuda a Moià. Aquesta consulta «és una gran oportunitat, encara que no sigui vinculant», en el sentit que una hipotètica baixa participació «no pugui ser una justificació on agafar-se» de cara a altres possibles consultes. «Votis el que votis, participar és important».
 

Eudald Font (82 anys): «No convé una planta tan a prop del poble»

Eudald Font (82 anys): «No convé una planta tan a prop del poble» / Arxiu particular

Considera que «no és convenient fer una plata d’aquestes tan a prop de poble». Pel que fa al polígon, , «diuen que no és legal, quan hi ha empreses que fa molt que hi són i han pagat els impostos. No entenc que tot això se’n pugui anar a la ruïna i facin fora la gent».
 

Paula Cortado (30 anys): «No vull que ens destrossin el poble»

Paula Cortado (30 anys): «No vull que ens destrossin el poble» / Arxiu particular

Nascuda a Moià, vota perquè «ens han donat la paraula i no vull que ens destrossin el poble. Estem bé com estem, i els canvis que es proposen no m’interessen». En tot cas, independentment del resultat, «és important que la gent hi digui la seva, i que el poble parli».


Josefina Remón (73 anys): «Aquí ens hauríem de posar al dia»

Josefina Remón (73 anys): «Aquí ens hauríem de posar al dia» / Arxiu particular

Originària de Barcelona, diu que es va acostumar als purins, i no entén que ara hi hagi gent que es queixi de les pudors que pot generar la planta de biogàs. A més, «tinc família a l’estranger i diuen que aquestes plantes funcionen molt bé. Ens hauríem de posar al dia».

11 gener 2026

Regió7

Resposta a Dionís Guiteras, alcalde de Moià

Benvolgut Dionís, gràcies per respondre en carta publicada a aquest diari el dissabte 14 de juny (Coi de karma!). Discrepo. Les declaracions a Ona Codinenca, on afirmaves que tiraràs endavant el polígon malgrat el resultat d’una votació popular, són, sí, despòtiques. La majoria absoluta atorga poder, però no ho legitima tot. Parles del coi de karma, però va ser amb l’esforç econòmic de tots els moianesos que vas poder muntar l’Excel per fer front al deute. No et nego l’èxit ni el patiment, però això hauria de ser font d’humilitat. Ara cal parlar de la planta de biogàs, la legalització del polígon i l’ampliació de l’escorxador. I si, n’hem parlat, un cop arran de dos articles meus a La Tosca (octubre i novembre de 2024: «Adaptació biològica, purins, biogàs, sostenibilitat» i «Ens sobra aigua?»). Sí a una planta petita, i no condicionada als interessos de Masia Tero. Et recordo dades: un escorxador porcí consumeix uns 400 litres d’aigua per animal; a Moià, l’extracció d’aigua havia baixat entre 20 i 25 metres; Catalunya patia secada, i possibles sequeres estructurals futures. Avui, l’escorxador sacrifica el doble del permès. El problema és haver-ho lligat tot en un sol paquet. No hi ha solucions senzilles a problemes complexos. Catalunya té massa porcs i grans escorxadors amb la paella pel mànec, deixant desprotegit el sector extensiu. Cal que internalitzin els costos ambientals (Guiteras, D., 2023: Lligar-se bé les espardenyes). No soc qui per donar solucions tècniques, però cal escoltar més: regidors que no són d’Ara Moià, entitats com El Fanal, que denuncien irregularitats des del 1993. Hi ha alternatives. No podem acceptar el xantatge emocional dels acomiadaments. És injust. Com Lyell advertia a Darwin, defugiré cap més polèmica perquè crec que és una pèrdua de temps lamentable. Salut i disposat a parlar-ne, però crec que ho tens tot decidit. 

24 juliol 2025

Regió7

Moianès rima amb xinès

Jordi Estrada
28 JUL 2024 6:25 Actualitzada 28 JUL 2024 10:15

Llegim al diari que hi ha prevista la construcció d’un gran cementiri xinès a Monistrol de Calders. Serà el primer cementiri xinès civil de tot Catalunya, amb una extensió que superarà les quaranta hectàrees (quasi la meitat d’espai que Port Aventura) i una capacitat per a més de trenta mil tombes, distribuïdes en una mena de ciutat-jardí, amb estanys de lotus, salzes i bambús, flors exòtiques i nostrades, estatuetes de dracs i aus fènix. En espera que aquest projecte, pendent d’una pila de tràmits burocràtics, esdevingui una realitat i posi Monistrol al mapa, com ha declarat l’alcalde, escau desmuntar la llegenda urbana segons la qual als xinesos no se’ls enterra. Durant anys hi ha hagut qui de broma o amb mala fe ha vinculat la proliferació de restaurants xinesos i l’èxit del xopsuei, plat en què el tall se serveix esmicolat, saltejat amb verduretes i amanit amb salsa de soja, amb la misteriosa absència d’esqueles i actes funerals xinesos. Jo tampoc no he presenciat mai cap funeral de cap ciutadà argentí i no per això sospito de l’origen dels seus rostits i les empanades. Una cosa és que a la Xina s’agradin de menjar broquetes d’insectes a la planxa, serps, tortugues i tot el que vola (llevat dels avions, esclar), i una altra de ben diferent que practiquin el canibalisme. No, tampoc els xinesos catalans no donen el seu cos a la gastronomia, així com hi ha qui el dona a la ciència, ni són immortals. Quan emmalalteixen, si poden, tornen al seu país per morir a casa i ser enterrats amb els seus avantpassats. De més a més, en tractar-se d’una població encara força jove la mortaldat és mínima, irrellevant. Però de la mateixa manera que les llegendes (com els vells rockers) mai no moren, segur que quan aquest macrocementiri obrirà les portes, encara hi haurà qui ho relacionarà amb la baixada de persiana dels restaurants xinesos que tanquin.

28 juliol 2024

Regió7

El «Plutonès» declina

xavier gual 12.03.2021 | 21:53




Plutó és un astre descobert tardanament, el 1930. Un cop trobat, durant una colla d'anys es va considerar un planeta. Per la seva escassa dimensió i les seves característiques, alguns astrònoms l'han acabat degradant a la categoria de nan. El Moianès és una comarca creada el 2015. Per tant, en fa cinc, i se'n coneixen detractors temptats de tornar enrere o degradar-ne el nivell. Alguns dels moianesos favorables al moment de votar-la es pregunten si va ser una bona idea.

Seguint amb els símils dels elements del sistema solar, una conjunció d'objectes es van alinear. La predisposició d'una conselleria, liderada per Joan Ortega d'Unió, la determinació del principal impulsor, el polític Dionís Guiteras, i un referèndum favorable per sobre del 80% va generar l'aparició d'aquesta divisió administrativa. Un quinquenni és una mesura temporal força adequada per fer balanç. Fins ara, l'únic aniversari commemorat fou el primer. Després, silenci oficial. Més enllà d'usar el coronavirus d'excusa a tot el que calgui, podria ser un símptoma de no haver-se cobert les expectatives, a part de l'èpica i el nacionalisme local dels moments previs a la gènesi.

Per treure'm la raó sobre tals apreciacions, els caps d'aquesta comarca podrien fer una enquesta d'aquestes digitals. Estic en condicions d'afirmar que, si es fes ara, restauradors, comerciants i necessitats de serveis públics es farien enrere. Quan ara s'aixequen les restriccions comarcals, els que tenen negocis oberts al públic han patit molt més la manca de clients per ser una comarca «plutoniana». Pertànyer a unes altres més planetàries com el Vallès Oriental, el Bages o l'Osona, d'on van sortir els pobles amb els quals es va conformar, els hi hauria donat més joc.

El pressupost del Consell Comarcal moianès preveu el 53% del total dedicat al pagament de sous a funcionaris. Quasi el 100% dels seus ingressos són transferències de capital. O sigui, fons vinguts de fora, i l'ens com a tal no genera quasi ni un euro. La despesa és purament salarial. Són una gran oficina de col·locació. És possible, només una possibilitat versus la contrària, que per donar-se el gust de crear la comarcalitat, ara els residents d'allà tinguin traves administratives inesperades. Se'ls afegeixen obstacles per accedir a serveis que abans eren més a l'abast en àmbits com la formació, la sanitat o la seguretat.

Amb tot aquest panorama d'amebes públiques dividint-se, la següent havia de ser el Lluçanès. Està congelada en un laboratori governamental. El seu referèndum no vinculant va quedar molt renyit, pràcticament cada municipi va votar el contrari del seu veí. La conjunció astral aquí no es va produir, els líders no van actuar amb la determinació de Guiteras i la política nacional se'n va anar per pedregars processistes. Per tot això, el Berguedà i l'Osona no perdran part del seu territori. De rebot, als lluçanesos els evitaran noves burocràcies enutjoses com les que s'escampen pels carrers de la capital de la comarca 42a, la bonica i endreçada Moià. 

12 març 2021

Regió7