La cloenda de la Universitat d’Estiu del Moianès subratlla la importància de les dones en la industrialització amb una taula rodona d’experiències a Cal Comadran
Les vuit protagonistes, a primera fila, escoltant la intervenció dels experts / Alex Guerrero
Ja ens segueixes?Marca'ns com a mitjà preferit
Lluc Grandia
Moià08 JUL 2026 6:25Actualitzada 08 JUL 2026 8:50
Moià va tancar la dotzena edició de la Universitat d’Estiu del Moianès reivindicant la figura de la dona a les fàbriques tèxtils de la comarca. Una setantena de persones van assistir a un col·loqui vivencial i emotiu on dones que havien treballat en el sector van poder explicar les seves històries i anècdotes i posar l’accent en la importància d’unes tasques invisibilitzades però imprescindibles per l’època.
L’espai escollit era immillorable. Cal Comadran, una antiga fàbrica tèxtil (de fet, algunes de les ponents havien treballat allà quan encara estava activa), i avui un centre cultural i de coneixement que ha acollit bona part dels actes de la Universitat d’Estiu. En el públic es trobava a faltar, això sí, als més joves. «Hauria estat bé que aquesta conversa l’hagués escoltat gent jove, per entendre que era la vida, com era abans, amb testimonis de primera mà», deia Oriol Casso, conseller comarcal de Cultura, un cop acabada la taula rodona. Malgrat això, els que sí que hi eren van escoltar, alguns més emocionats, les explicacions dels més experts i les experiències de qui ho va viure en la seva pròpia pell.
La trobada, presentada i moderada per la periodista Griselda Guiteras, va començar amb la benvinguda de la presidenta del Consell Comarcal del Moianès, Laia Bonells, que va assegurar que «volem donar el valor a la feina i al desenvolupament de la indústria al Moianès de la mà de les dones». A continuació, es van dur a terme tres presentacions d’experts, que van posar l’accent en la importància de les dones en els espais industrials. Va obrir torn la professora de la Universitat de Girona i la UB Tura Tusell, amb el seu treball Repensant el treball femení a la història, on va destacar que, durant l’època de la industrialització, es va menystenir sistemàticament les tasques que duien a terme les dones des de les fonts oficials, creant aquest fals relat que no va ser fins a la Segona Guerra Mundial quan les dones van començar a treballar a les fàbriques, sinó molt abans.
Va seguir el professor de la Universitat de Lleida Lisard Palau que, amb el títol Teixint el país: la importància de les dones en la indústria tèxtil a Catalunya, va destacar la importància de les dones a les economies familiars durant l’època industrial, desmuntant el terme del ‘salari complementari’, ja que en molts casos, les dones aportaven tant o més que els homes, i que sense el seu sou, moltes famílies no podien cobrir les despeses mínimes. Finalment, l’exdirector del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, el manresà resident a Calders Jaume Perarnau, va explicar, a Dones de la societat industrial, que les dones van jugar un paper imprescindible en la industrialització a Catalunya malgrat la invisibilització i menyspreu que rebien per part de la societat, reservant per elles feines mal pagades, sovint en negre, i excloent-les dels espais de representació.
Experiències personals
Un cop finalitzades les explicacions tècniques, es va donar pas a la taula rodona, amb vuit dones que van treballar a les fàbriques des de petites i que van narra les seves experiències. Sofia Padrissa, Pilar Tarrés, Amàlia Sentías, Paqui Henestrosa, Isabel Roca, Ana Castaño, Maria Coll i Montse Aliberch van anar pujant, una per una, a l’escenari, i van explicar els seus inicis. Padrissa va explicar que «quan vaig acabar la bàsica, amb catorze anys, la meva mare em va dir ‘nena, cap a la fàbrica, que falta gent’. I tot contenta perquè tenia feina». «Em van ensenyar a fer de tot. I al cap d’uns anys em van demanar què és el que m’havia agradat més» i ella va triar ser ordidora. Tarrés relatava que «t’ho deien abans d’arribar a l’edat, a la meva mare ja li deien que si volia que hi anés. Les noies de la nostra edat o continuaven estudiant o anaven a la fàbrica». Sentías també va explicar que «la primera cosa que et feien fer era asseure’t en una cadira i aprendre a fer el nus de teixidor, perquè si no, no podies fer res». Henestrosa va treballar, precisament, a Cal Comadran: «als disset vaig venir a treballar aquí. Era una fàbrica molt gran. Jo ja no situo on quedava la filatura».
Roca, en canvi, va treballar en una fàbrica de Santa Maria d’Oló. «Els meus avis ja hi havien treballat, els meus pares també… jo ja soc la tercera generació que hi va passar». «Vaig treballar-hi perquè volia estudiar, però no hi havia prou diners». També explicava que «allò era un perill, perquè a vegades sortia la llançadora disparada». Castaño, que venia des de Ronda (Màlaga), explicava que «quan vaig arribar, vaig entrar de seguida. Vaig començar com a ajudant i després ja em vaig quedar». «Treballàvem de dilluns a dissabte, i diumenge ajudàvem a casa tot el dia». Coll també deia que «un mes abans de fer catorze anys, ja li van dir al meu pare que anés a treballar. Vaig haver de dir a l’escola que el següent dilluns ja no hi aniria, que me n’anava a la fàbrica». Finalment, Aliberch, treballava al control de qualitat, ja que «en aquell moment buscaven gent. Em van fer una entrevista i em van agafar». «Estic molt contenta del que vaig aprendre. Cada dia apreníem coses noves», va explicar.
Totes, però, coincidien que l’ambient era molt més familiar i que «tothom se saludava. Era una relació molt diferent de la que hi ha avui en dia». «Les dones grans ens ensenyaven cançons a les joves», va relatar Padrissa. «Ens ensenyaven a ballar quan no hi havia el director i hi havia l’encarregat», va afegir. «Treballaves, sí, però treballaves molt a gust, amb les companyes». Castaño considera que «era una feina dura. Havies d’estar pendent de la feina, de preparar l’entrepà, d’estar pels fills… I ara passa el mateix. Però abans no hi havia llars d’infants». Coll explicava que «abans, quan tenies un fill, només et donaven quinze dies de festa. I als marits cap». Aliberch també relatava que «treballàvem amb molt risc. Fèiem servir productes tòxics i al principi ho fèiem sense cap mena de protecció». Totes van coincidir a valorar positivament la millora en mesures de seguretat, que han ajudat a reduir el nombre d’accidents. Quan Guiteras els va demanar sobre el primer salari, van parlar d’un sou d’entre 50 i 125 pessetes, i totes explicaven que «el primer sou l’havies de tornar quan deixaves l’empresa», i que totes ho havien de donar a casa. I a la pregunta de si els va agradar la seva feina, totes van coincidir que, malgrat la duresa, ho van viure bé. Padrissa explicava que «havíem de treballar molt, però em va agradar molt. Em passaven les hores volant». Sentías relatava que «el primer dia que la meva mare em va dir que havia d’anar a la fàbrica, vaig plorar tot el matí. Però ens va anar agradant». Coll va dir que «potser m’hauria agradat tenir una botiga, però aleshores no hi havia altres opcions que anar a la fàbrica».
Amb un sonor aplaudiment va cloure el col·loqui que posa punt final a la Universitat d’Estiu del Moianès d’enguany, que ha tingut prop d’un centenar d’alumnes que han gaudit de conferències i visites repartides en cinc municipis de la comarca. A més, les visites teatralitzades a la Casa Museu Prat de la Riba van comptar amb 49 visitants.
8 juliol 2026