David Bricollé
Moià | 03·07·21 | 06:25 | Actualitzat a les 07:56
Dionís Guiteras, a la sala de plens municipal de l’ajuntament de Moià, durant l’entrevista | ALEX GUERRERO
L’Ajuntament de Moià ha tancat l’etapa del deute. El 17 de juny passat el ple municipal donava llum verd a la liquidació formal del crèdit de prop de 8 milions d’euros que tenia contret amb l’Estat. Eren els diners que el Ministeri d’Hisenda li va concedir el 2015 a través d’un pla d’ajust per poder pagar uns proveïdors a qui fins a aquell moment no podia fer front per les enormes dificultats econòmiques per sortir de la situació de fallida tècnica amb què es trobava el consistori. El pas formalitzat fa 15 dies, però, va més enllà. Suposa passar pàgina d’un endeutament històric que el govern actual (d’AraMoià-ERC, encapçalat per l’alcalde Dionís Guiteras), es va trobar el 2011 quan va agafar les regnes de l’Ajuntament.
I és que, després de 28 anys de govern convergent amb l’exbatlle Josep Montràs, quan Guiteras va entrar a l’alcaldia de Moià fa una dècada, es va trobar amb un deute del 395%. Amb un pressupost d’uns set milions d’euros, aquest municipi llavors de menys de 6.000 habitants arrossegava un deute de 25,5 milions d’euros i la tresoreria estava totalment buida.
Quan, ara fa deu anys, va assumir l’alcaldia i es va trobar a l’Ajuntament un deute gairebé quatre vegades superior al pressupost municipal, no va pensar en cap moment en plegar?
No, perquè ja sabíem que la situació estaria malament, tot i que en desconeixíem la dimensió exacte. Quan estàvem preparant aquella campanya del 2011, jo els deia als companys de candidatura que arribava a un punt -i ens hem de situar en el context de fa deu anys- que com pitjor estiguéssim potser seria millor. Perquè hi ha molts Ajuntaments que han intentat capejar la situació en què s’han trobat amb seny i sentit comú i sense posar en risc les finances del municipi, però la crisi va enganxar pràcticament a tothom. Potser tenien un endeutament raonable i ningú no els feia cas. Però el cas de Moià era tan passat de voltes que tothom entenia que la situació era molt crítica i això ens va ajudar a anar trobant suports. En canvi, consistoris que havien fet molt millor la feina, però a qui també els va atrapar la crisi, potser no van tenir aquest suport.
La tàctica va ser dir: «a Moià hi havia un Ajuntament en fallida, si voleu ajudeu-nos i, sinó, aquí en teniu les claus»?
No va ser cap estratègia premeditada, sinó constatar una realitat. Un deute del 395% en un context en que les administracions públiques han d’estar fiscalitzades; que quan no presentes algun tràmit en temps i forma tens sancions; que tens tot d’organismes de control... no podia ser que ningú, ni administracions públiques ni entitats financeres, no haguessin vist que el deute d’aquest Ajuntament tenia aquella dimensió. Aquí hi havia responsabilitats compartides i això és el que demanàvem també per redreçar-ho. Posem-nos-hi tots. I, sinó, sí, aquí teniu les claus. Perquè tot aquest entorn fiscalitzador havia permès per acció o per omissió que el deute arribés on va arribar.
En el moment que es posen a governar, quin era l’escenari temporal per acabar amb aquest deute que ara han liquidat en una dècada?
En la campanya electoral del 2011 vam proposar eixugar el deute en 30 anys. Aquesta era en aquell moment la hipòtesis més prudent, més coherent i més sincera. I la veritat és que anar a unes eleccions explicant que estaràs 30 anys per tornar un deute no era un bon argumentari de campanya. Però havíem de ser clars per davant de tot. I era al que ens podíem comprometre amb la situació que ens vèiem a venir. Que al final les coses ens han anat molt millor del què ens pensàvem i que els fruits s’han vist en deu anys? Doncs crec que és per estar-ne orgullosos, no només com a equip de govern, sinó com a poble. Perquè aquest és el resultat d’un esforç enorme i col·lectiu.
Quin han estat els pitjors moments en aquest procés de redreçament econòmic?
Jo tinc un defecte enorme, que el considero una gran virtut, que és que oblido les coses dolentes. I, certament, ho vam passar malament en molts moments. Un moment personal en què ho vaig passar molt malament va ser quan, juntament amb Joan Navarro, regidor d’Entesa per Moià, vam donar-li la carta d’inici d’expedient disciplinari a l’anterior secretari. Va ser un dels pitjors moments de la meva vida. I n’hi ha hagut d’altres, evidentment. Quan et condemnen a pagar per unes obres que tu no has fet, em va doldre molt. Tancar l’escola de música. Acomiadar totes les persones que vaig acomiadar, una per una, perquè no les podíem pagar. I, a més, no era una qüestió d’acomiadar els més dolents, sinó els que tenien una situació contractual més dèbil. Eren decisions que s’havien de realitzar, perquè la situació era la que era i amb el càrrec havíem assumit aquestes responsabilitats, però no t’ho passes gens bé.
Parlava abans d’aquella previsió a 30 anys, i que finalment les coses els havien anat millor dels que es pensaven. Quins han estat els elements clau?
No hi ha una fórmula màgica ni una estratègia definida generalitzable. Ha estat un cúmul de situacions, tant internes com externes. És evident que hi ha una feinada brutal al darrera. Si no treballes els resultats no arriben. La sort l’has de buscar i has de ser-hi quan passa. Aquí hi ha una feina bestial d’exigència i autoexigència de tots els regidors que han passat al llarg d’aquests anys per l’equip de govern, i també els de l’oposició; i una feina ingent per part dels treballadors i treballadores de l’ajuntament. I després hi ha factors externs. Quins? El fet que en el seu moment l’Estat activés el mecanisme de pagament a proveïdors, que té coses bones i coses dolentes, però s’han aprofitat totes les bones; o un entorn econòmic de baixada dels tipus d’interès. Aquesta combinació de factors buscats i trobats, interns i externs, amb treball i sort fan que davant una cosa que és inexplicable com és arribar a un endeutament del 395% es trobin solucions no convencionals. L’única fórmula clara és el del rigor i la feina exhaustiva, i aprofitar totes les oportunitats mantenint sempre un rumb.
Ara s’han alliberat de la tutela econòmica de l’Estat, aplicada a partir d’aquell mecanisme de pagament a proveïdors, però entenc que ha estat un dels factors clau en aquest redreçament...
Sí, el fet d’endreçar el deute era una de les coses que ja proposàvem des de la campanya electoral del 2011: refinançar el deute. Ho vam intentar a través d’un pool bancari amb totes les entitats financeres. Al final el mecanisme de pagament a proveïdors va ser el que va complir aquesta funció: refinançar el deute o finançar aquelles factures al calaix per a les quals no hi havia vies de pagament, perquè no hi havia tresoreria ni capacitat d’endeutament. Va ser una de les eines que ho va facilitar. Va permetre que aquests prop de 8 milions d’euros que hi havia de factures al calaix es poguessin pagar. De fet, el mecanisme no el vam formalitzar fins al 2015, i en els quatre anys precedents el que ens va passar és que la meitat de la participació d’impostos de l’Estat que financen els Ajuntaments (en el cas de Moià uns 900.000 euros en aquell moment) no la rebéssim. Però això va ser una sort.
Com s’entén?
Perquè el que es quedava l’Estat, prop de mig milió d’euros, no arribava a l’amortització ni als interessos d’un crèdit de 8 milions, que en aquell moment es signava amb prop del 6% d’interès. I en canvi, quan el vam formalitzar el 2015 va ser amb un interès, crec que del 0,32%. No vam entrar en aquell primer mecanisme, vam ser ferms, no vam entrar en els altres mecanismes que se’ns van oferir perquè vam pensar que havia de sortir una oportunitat millor i la vam encertar. La sort hi juga, però hi has de ser quan passa.
Després del ple en què es va liquidar el deute amb l’Estat, deia que ara s’haurà de decidir si segueixen amb una pressió fiscal elevada, a la que fins ara estaven obligats, i que a partir d’ara els permetria fer més despesa, o si opten per donar un respir fiscal, però que tindrà com a conseqüència un pressupost municipal més baix. Quin és el camí?
El camí és parlar-ho amb el poble. Una de les coses que tenim molt clares és que si fa deu anys vam convocar una assemblea de poble per explicar-los una situació dramàtica, ara moralment ens pertoca, i ens ve molt de gust, convocar-la un altre cop i allà sí que començar a parlar d’aquestes decisions de futur. No és que no vulgui avançar res, senzillament no hi ha res decidit. El poble s’ha esforçat moltíssim durant aquests deu anys i ha de ser el que decideixi cap on hem de tirar.
Què ha perdut Moià en aquests 10 anys. Sense aquesta llosa que ara es treuen de sobre, seria molt diferent el Moià del 2021 del que és ara?
És evident que Moià ha perdut molts més anys, que aquests 10. Un deute com el que vam heretar no es fa en dos dies. Això vol dir que Moià durant massa anys ha perdut competitivitat, oportunitats... Ha perdut molts diners. Això vol dir que ha sigut una llosa que a Moià li ha pesat i li pesa. Per això ara tenim l’oportunitat. Ara comença la política amb majúscules; ara comença una manera de fer diferent. Fins ara, aquests darrers deu anys han estat de gestoria pura i dura. Una gestoria que evidentment ha tingut en compte la política i els principis més elementals pels quals es presenten unes persones a l’Ajuntament: tinc uns ideals, uns objectius.... No els hem pogut desenvolupar, però podíem haver sigut una gestoria de polítiques de dretes pura i dura, i no ho hem fet així.
Dins dels sacrificis fets es van haver de suprimir serveis. Se’n recuperaran?
De fet, l’únic servei que es va tancar va ser el de l’escola de música i hi havia alternatives per mantenir-la viva. La resta de serveis s’han mantingut. Evidentment, alguns a un nivell no acceptable, com per exemple el de la Policia Local. Però sempre vam dir que ens estimàvem més mantenir la flama de la Policia Local, encara que fos una flameta, que no pas apagar-la. Perquè sinó ara seria impossible tornar-la a encendre. Hem passat aquests anys amb alguns serveis a mínims, però alguns els hem anat ja millorant perquè s’han optimitzat. Però és clar que estalviant-nos els dos milions d’euros anuals que alguns anys hem pagat en amortització d’interessos es podrien haver fet moltes més coses. Però la realitat era aquesta. Hi ha hagut serveis que s’han ressentit molt i alguns que la situació ha ajudat a optimitzar. Cal tenir present que la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (ARSAL) el que deia és que tots els serveis que no eren obligatoris s’havien de tancar. Tots. Això vol dir llar d’infants, centres de gent gran, teleassistència, Policia Local... Però ens vam mantenir ferms a mantenir-los. A partir d’ara, però, el que a mi m’importa és poder escoltar i poder tenir l’opinió de la gent sobre què vol fer amb els impostos. Podríem mantenir-los o només baixar-los una mica i tenir així una capacitat inversora més gran; o readaptar-nos i tenir menys ingressos. Això ho decidirem entre totes i tots.
Fa una dècada que és alcalde, però és com si ara encetés una nova alcaldia?
Sí, així ho sento i així ho visc. Ara queden dos anys per intentar fer allò que no hem pogut portar a terme durant deu anys, sense perdre el cap i el sentit de la realitat. Però amb molta il·lusió i imaginació, la que hem hagut de posar per sortir d’aquest forat.
La ciutadania de Moià notarà a curt-mig termini que Moià s’ha tret aquesta llosa del damunt?
És la nostra voluntat, tot i les dificultats estructurals. Perquè en aquests deu anys no només ha estat difícil el tema econòmic, sinó que, a remolc, l’administratiu, amb molta inestabilitat en el lloc de secretaria. Ara mateix no tenim secretari.
De tota aquesta greu situació que ara tanquen, n’han quedat responsabilitats per depurar?
El jutjat d’instrucció de Manresa té un cas, que és el que va portar l’associació Moià Deute, en el qual l’Ajuntament està personat i crec que està en una fase molt final de la instrucció. Per tant, crec que d’aquí a poc hauria de començar el judici. Allà queden moltes responsabilitats per depurar.
3 juliol 2021