La zona humida, dessecada per iniciativa de Carles de Cardona al segle XVI amb l’objectiu d’eliminar un focus de paludisme i guanyar terres de conreu, s’ha tornat a omplir d’aigua després dels darrers episodis de pluges
L’estany es podria recuperar i, de fet, aquesta va ser un dels projectes de l’equip de govern que hi havia al municipi moianès de 1999 a 2007
Imatges de l'estany de l'Estany (Moianès) i l'entorn / Isabel Casas Navarrete
Ariadna Gombau
L'Estany12 MAR 2026 19:00Actualitzada 13 MAR 2026 7:49
L’estany de l’Estany és un paratge natural que al segle XVI va ser dessecat mitjançant l’obertura de recs de drenatge. Arran d’aquesta intervenció, la zona humida es va transformar en camps de conreu. Tot i que el Rec de les Nogueres hauria d’evitar la inundació dels prats, en episodis de pluges intenses com els dels darrers dies la infraestructura no té prou capacitat i no pot impedir l’estanyament temporal de l’aigua. Això és precisament el que ha passat recentment, quan el poble ha retornat, durant un breu període de temps, als seus orígens. Més enllà de donar nom a la vila, l’estany també apareix a l’escut del municipi.
Inicialment, l’estany era una cubeta natural que recollia les aigües d’escorrentia i les procedents de l’aflorament de l’aqüífer, i arribava a ocupar una superfície màxima de 7,6 hectàrees, que avui s’ha reduït a poc més de mitja hectàrea. La seva recuperació és factible i, de fet, va ser un dels projectes que va impulsar l’equip de govern de l’Ajuntament de l’Estany entre els anys 1999 i 2007. Isabel Casas, membre d’El Fanal i aleshores regidora, explica a Regió7 que una de les particularitats del terreny és que «la terra és d’argila» i que, per tant, «quan queda xopa, com que és altament impermeable, l’aigua no es filtra i queda embassada».
La dessecació de l’estany es remunta a l’any 1554, quan Carles de Cardona, l’últim abat del monestir, va impulsar les obres amb l’objectiu d’eliminar un focus de mosquits i de paludisme i, alhora, guanyar noves terres de conreu. Per fer-ho, va encarregar la construcció d’una séquia, que posteriorment va ser allargada i millorada l’any 1735. El resultat va ser la Mina de l’Estany, avui dia visitable. Amb el pas dels anys, però, aquests regs «s’han anat abandonant i cada vegada que plou amb força, l’estany reapareix», apunta Casas. De fet, no es veia tan ple des de la borrasca Filomena del 2021.
Entre les aus que s’han deixat veure a l’estany hi ha l’ànec collverd, que aprofita l’aigua acumulada als regs per criar, així com la polla d’aigua, el bernat pescaire, el martinet, l’esplugabous, la cigonya o la camallarga. Pel que fa als amfibis, s’hi poden trobar espècies com la granota verda, la granota de punts, la reineta o la salamandra.
Un projecte de recuperació
La recuperació de l’estany va ser un dels objectius del consistori que va governar entre 1999 i 2007. Anys abans, però, coincidint amb la construcció de la piscina municipal, la intenció de l’equip de govern de llavors era modificar la qualificació urbanística dels terrenys per guanyar sòl edificable. En aquell moment, l’entitat El Fanal va presentar al·legacions i, a partir d’aquest procés, el Departament de Medi Ambient va qualificar l’espai com a zona humida temporal. Posteriorment, l’àmbit es va incloure dins el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) del Moianès, cosa que en va reforçar la protecció.
Quan Casas ja formava part del govern municipal, la voluntat era «recuperar l’estany d’una manera sostenible, no completament, però sí com a refugi d’aus i espai de reproducció d’amfibis». El primer pas va ser contactar amb l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), que va indicar que en períodes de pluja l’estany «tindria una fondària màxima d’un metre i mig», explica l’exregidora. L’organisme va proposar instal·lar una petita comporta per regular el nivell de l’aigua. El projecte contemplava igualment la creació de petites illes, especialment pensades per a les aus, i la introducció de peixos de l’espècie gambúsia, que «es mengen les larves de mosquit» i podrien ajudar a afavorir la biodiversitat.
Un dels aspectes que sempre es va tenir en compte és que, com que l’arribada d’aigua no és contínua, hi hauria períodes en què l’estany quedaria gairebé sec. «Els tècnics ens van dir que quan això passés, les plantes aquàtiques —com els càrexs o les bogues— creixerien i evitarien que l’aigua fes mala olor», explica Casas. El projecte també preveia la creació d’itineraris, punts d’observació i plafons informatius per facilitar la visita i la divulgació de l’espai. Quan la iniciativa estava a prop de fer-se realitat —amb la Fundació Territori i Paisatge interessada a adquirir els terrenys i amb la majoria de propietaris disposats a vendre— van arribar les eleccions municipals i el nou govern no va continuar amb la proposta.
«M’agradaria que es recuperés perquè permetria restablir un ecosistema aquàtic —molts dels quals estan en perill— i donaria més vida al municipi. També seria una manera d’oferir un turisme més sostenible», conclou l’exregidora Isabel Casas.
13 març 2026