BarcelonaEl
camí que va començar a casa, gairebé com un joc, podria acabar en uns
Jocs Olímpics. Carla Ubasart (Moià, 1994) va entrar al món del judo quan
era petita i hi va descobrir una escola de vida. "Soc la primera de la
família a practicar el judo. Els pares van apuntar-me al club de judo de
Moià, que acabava d’obrir, sense saber del tot que era. Els van
explicar que era un esport apte per a totes les edats, ideal per a la
psicomotricitat dels nens i les nenes, i que tenia associats una sèrie
de valors que el distingien. Com que era una nena amb molta energia, els
meus pares m’havien apuntat a dansa, natació, tenis... i finalment a
judo", explica. Anys més tard, el palmarès de la Carla no deixa de
créixer, amb títols estatals i medalles internacionals. A l’horitzó, el
somni de ser olímpica. Però abans toca trobar l’estabilitat en un esport
on el covid-19 ho ha complicat tot. "¿Com pots entrenar amb mascareta
en un esport així? Hem estat mesos sense entrenar i competir, però
finalment es van poder fer les estatals en una bombolla, patint una
mica", explica Ubasart, que al desembre va aconseguir la segona medalla
d’or consecutiva als estatals en categoria de menys de 57 quilos de
pes.
Per arribar fins aquí, el camí no ha estat fàcil. "A Moià no
teníem tradició de judo, però quan es va obrir el club, molts pares
s’hi van interessar, ja que és un esport que ajuda molt els nens. Un
esport amb molts valors, ideal per als menuts: et mous a quatre grapes,
per terra, dempeus... No hi ha gaires esports com aquest, ideals per al
creixement", explica des de Madrid, on viu. Malgrat que la Carla no
s’imagina en el futur tancant el cercle per fer d’entrenadora, el judo
és el pal de paller de la seva vida, malgrat que a Catalunya costa poder
dedicar-se a un esport com aquest. "Malauradament, no tenim les
estructures que tenen a França, Itàlia o els Països Baixos, on
l’experiència professional d’un esportista es valora, on es defensa que
puguem competir i tinguem sortida laboral després", explica. "Hem
estudiat, tenim formació. S’hauria de cobrar un sou si competim a nivell
internacional. Jo tinc 10 anys experiència internacional. Tenim uns
valors i una experiència que serveixen molt a nivell laboral. A
l’estranger, es valora. Aquí, no gaire. Sembla que si fas arts marcials
és com un joc, quan no és així", reflexiona Ubasart, que va començar a
competir en categoria aleví, i va descobrir que hi tenia molta traça.
"Competir em fa feliç. És una activitat molt física que desprèn energia.
I on sempre pots aprendre. Ara tinc 26 anys i segueixo aprenent. La
part tàctica, la part tècnica... Això et motiva. No sempre trobes un
lloc on no deixes mai d’aprendre", raona, i defensa que el judo és, per
sobre de tot, "una escola de valors". "T’has de controlar, has de
respectar el rival. No és un esport, és una art marcial. Té associat un
codi moral. El David Roca, el meu entrenador, sempre diu que tot el que
aprens dins del tatami, s’ha de veure fora. Has de ser judoka dins i
fora".
El judo com a forma de vida
David
Roca va arribar a Moià per obrir el club el 1995, després d’haver-se
format a les ordres d’un dels grans mestres del judo català, Maurici
Casasayas, professor al club Esport 7 de Manresa. Encara avui, els
judokes de Moià solen treballar amb els del club de Manresa, amb qui
estan units per un cordó umbilical. Però si volia seguir creixent al
judo, la Carla havia de tallar aquest cordó, d’alguna forma. "Vaig ser
al club de Moià fins a la temporada 2016/17, quan vaig decidir fer el
pas professional. Portava competint des que tenia 12 anys. Amb 13 ja
vaig ser campiona d'Espanya en -48 kg. I va ser una motivació, ja que
soc molt competitiva. He anat guanyant medalles als campionats d’Espanya
en cada categoria, però en acabar la universitat, on vaig fer INEF,
calia decidir fer un pas endavant. Catalunya no creia que un grup
d'entrenament professional seria el millor, ni tampoc oferia ajudes al
judo. Calia anar a Madrid o València. Els companys ho anaven deixant,
per feina, estudis... De la meva generació ningú continuava", recorda. I
el destí final va ser Madrid. "Després de la primera medalla sènior, el
Judo Club Sotillo de Madrid va interessar-se per mi i em va oferir
ajuda per anar-hi. És un club de referència del judo femení, així que
vaig decidir fer el pas el 2018". Actualment Ubasart porta dues
temporades al CAR de Madrid. “Aquí és on hi ha els millors esportistes i
he progressat molt”, explica la judoka, que pot dedicar sis hores al
dia als entrenaments.
Amb
el canvi, els resultats han acompanyat. Tant, que ara el somni és poder
ser olímpica a París, el 2024. Un camí ben llarg que ja ha començat,
malgrat que encara no s’han fet els Jocs de Tòquio, programats en teoria
per a l'estiu vinent. "Als Jocs hi van els 18 millors del món i cal ser
el o la millor de cada país per pes en el rànquing. I al rànquing
puntuen torneigs de les temporades anteriors, de manera que com menys
temps falta per als Jocs, més valen. És un camí llarg". Llarg i
complicat, esclar, per la pandèmia. "Vaig competir per darrer cop el 29
de febrer del 2020, quan vaig aconseguir una medalla internacional a
l'Open Europeu de Varsòvia, Polònia, i no vaig poder tornar a competir
fins al novembre, quan vaig guanyar els estatals per segon any
consecutiu", explica Ubasart. En un esport de contacte com el judo, la
pandèmia ha afectat més que en d'altres. "El calendari ha saltat mil
cops. Ara diuen que tindrem competició de nou a finals de març per
acabar de definir qui anirà a Tòquio. En principi no arribo a estar
entre les 18 primeres del món, les que es classifiquen. Sense poder
competir aquest any he perdut pràcticament totes les opcions dels Jocs
Olímpics de Tòquio, però el meu objectiu és el 2024. Cada cop tinc més
experiència, i ara toca pensar en els Europeus i els Mundials".
L’aventura continua.
23 febrer 2021
Ara