Allau de comentaris masclistes a la regidora de la CUP a Moià

Centenars d'usuaris cosifiquen Lakshmi Roset en un vídeo en què alertava dels problemes d'un escorxador local
 

La regidora de la CUP a Moià, Lakshmi Roset Sala, en una imatge extreta del videoclip de la CUP Moià. CUP Moià
ARA
28/08/2026 - 19:56 h.


BarcelonaLa regidora de la CUP a Moià, Lakshmi Roset Sala, ha estat víctima d'una campanya d'assetjament i de comentaris obertament masclistes a les xarxes socials després de publicar un videoclip a través del canal de la formació, CUP Moià - Capgirem. L'objectiu de la publicació era denunciar la polèmica ampliació d'un escorxador que està generant molèsties al municipi i que ha provocat que aquest dijous s'hagi pogut veure sang al terra dels carrers de la localitat vessada pels camions carnis.

No obstant això, el missatge de denúncia ciutadana ha quedat eclipsat per una allau de reaccions misògines a internet. Tot i que en el vídeo, Roset apareix caminant de manera natural entre camps de blat, la imatge ha estat l'excusa suficient perquè desenes d'usuaris a les xarxes hagin decidit ignorar completament el problema de l'escorxador per centrar-se en cosificar la regidora.

Els missatges s'han dirigit a jutjar la seva vestimenta i el seu cos. La xarxa s'ha omplert d'obscenitats i comentaris sexualitzats on els usuaris han qüestionat la vàlua intel·lectual i professional de Lakshmi, i d’insinuacions masclistes sobre la intencionalitat de la roba i el seu atractiu. Molts dels comentaris, a més, han aprofitat per recórrer a vells estereotips.


Davant d'aquesta situació, Lakshmi Roset ha respost alertant de l'efecte dissuasiu que té aquesta violència per a la participació femenina en la vida pública. "Normalment no contesto els missatges, però el problema és que no va de mi només, moltes dones se senten condicionades, no només a exposar-se a les xarxes en política, sinó per participar-hi plenament", ha lamentat la regidora. En aquest sentit, ha volgut tancar el seu missatge amb una reivindicació clara: "Hem d'acabar amb la xacra que és el masclisme i poder ser lliures de veritat".

En declaracions a l'ARA, la regidora ha volgut contextualitzar el rerefons polític d'aquests atacs i assenyalar la "paradoxa" de qui hi ha darrere de molts d'aquests perfils. Lakshmi recorda que sovint ha plantat cara per evidenciar "els discursos feixistes darrere d'Aliança Catalana i Vox que criminalitzen els immigrants" acusant-los, justament, de masclistes. "I ells, que fan servir la gran excusa que els moros i els menes són uns masclistes, són a qui els ha faltat temps per atacar-me només per ser dona", ha assenyalat la representant anticapitalista. 

28 agost 2026 

Ara 

Moià vota en contra de l'ampliació de l'escorxador i de la planta de biogàs en la consulta que l'ajuntament no volia

Amb una participació del 30%, gairebé el 90% dels veïns mostren el seu rebuig a aquests dos projectes
Xavi Tedó12/01/2026

 

Els habitants de Moià, votant en la consultaACN
Leer en castellano
Read in English
Barcelona

"Estàs d’acord que l’Ajuntament de Moià promogui la modificació urbanística dels terrenys del pla de Castellnou per l’ampliació de l’escorxador i la construcció de la planta de biogàs?". Aquesta és la pregunta que els habitants majors de 16 anys d'aquest municipi del Moianès havien de respondre aquest diumenge en una consulta popular no vinculant. Amb una participació del 30%, 1.487 veïns han votat en contra dels projectes, 151 a favor, 14 ho han fet en blanc i 11 han votat nul. La plataforma Per un Moià Viu, que demanava el vot en contra, considera que "la voluntat del poble és clara" de rebuig a l’ampliació de l’escorxador i a la planta de biogàs" i recorda que han superat els 1451 vots d’Ara Moià. La formació vinculada a ERC, que governa amb majoria absoluta, ha posat totes les traves possibles perquè no se celebrés la votació. Considera que acceptar aquests projectes és l'única via per regularitzar el polígon i, per tant, salvar les empreses que ara mateix hi ha instal·lades, però els ecologistes i l'oposició no hi estan d'acord i creuen que hi ha altres vies. Ara caldrà veure com l'executiu entoma aquests resultats.
La consulta ha arribat després de dos anys de lluita en una carrera plena d'obstacles. L'última trava que havia posat el govern municipal era habilitar una única mesa per a la votació, tot i que estaven cridades a votar 5.522 persones. Finalment divendres, a última hora, a petició de la comissió promotora de la consulta van acceptar posar-ne dues més a l'Espai Cultural Les Faixes, on es fa la votació. El dia abans, però, l'Ajuntament havia prohibit la rua que els promotors de la consulta volien fer dissabte per incentivar la participació. L'executiu al·legava que era la jornada de reflexió, però la llei de consultes estableix que es pot fer campanya fins a les 00 h del dia de la consulta i els organitzadors la van acabar fent.

 

Rua contra els projectes pels carrers de MoiàX

Ara Moià, que no portava al seu programa l'ampliació de l'escorxador, mai ha vist amb bons ulls la consulta com la plantejaven els opositors. Al maig, el govern municipal ja va rebutjar admetre a tràmit la consulta que promou una coordinadora enmig de les protestes de més de 200 veïns a la plaça de l'Ajuntament. ERC va posar sobre la taula una consulta pròpia, simplement per demanar als veïns si estaven d'acord amb la regularització del polígon, on hi ha diferents empreses, com l'escorxador, i si estaven d'acord amb instal·lar-hi la planta, sense parlar en cap cas de l’ampliació de l'escorxador.


Finalment, l'executiu va acceptar la consulta després que la Generalitat emetés dues resolucions que insten l’Ajuntament a admetre a tràmit la votació per considerar que no té motius justificats per no fer-ho. També va acabar acceptant la pregunta tal com està formulada ara. En qualsevol cas, l'alcalde Dionís Guiteras, que no ha acudit a votar, avisa que no és vinculant i que l'última paraula la té el govern: "Actuaré amb responsabilitat i no marxaré sent l'alcalde que ho ha tancat tot i que ha endeutat l'Ajuntament per les indemnitzacions que s'hauran de pagar a les empreses, i si això suposa el final de la meva carrera ho hauré d'acceptar".  

El centre cultural on s'ha fet la votacióACN


Campanya enmig de les festes de Nadal

"Des de l’inici de la campanya contra els projectes, l’alcalde es va negar a donar cap resposta davant les més de 1.800 signatures recollides entre persones empadronades a Moià. Això va portar a plantejar una consulta popular d’iniciativa ciutadana, que l’Ajuntament va obstaculitzar repetidament fins que ja no li va quedar més opció que acceptar-la o anar als tribunals contra la decisió de la Generalitat que avalava la consulta", denuncia la coordinadora Per un Moià Viu en conversa amb l'ARA. Que ha estat una carrera d'obstacles ho demostra que l'Ajuntament no va facilitar el cens fins al 17 de juliol, tot i que la consulta es va admetre a tràmit el 4 de juny. "Teníem dos mesos per recollir les signatures, però van trigar un mes i mig a comunicar-nos el cens. Sort que ja havíem avançat feina perquè només quedaven quinze dies", rebla Jaume Sesé, portaveu de la comissió promotora de la consulta, que subratlla que van aconseguir 902 signatures quan en necessitaven 552.


Signatures per demanar la consulta sobre els projectes a Moià.X

Així mateix, la plataforma Per un Moià viu relata que "l'equip de govern ha allargat els terminis que estableix la llei de consultes, presumiblement per intentar aprovar el projecte abans" de la votació. De fet, el consistori va validar al juny l'aprovació inicial del projecte d'ampliació de l'escorxador, però va ser declarat nul de ple dret perquè no havia tingut en compte el document d'impacte ambiental que sempre exigeix la Generalitat. El que sí que ha fet és escurçar el termini de convocatòria de la consulta. Així, els opositors als projectes no amaguen el seu malestar amb el fet que el consistori aprovés la consulta el 12 de desembre i acordés la votació per l'11 de gener: "Tota la campanya s'ha desenvolupat durant el Nadal amb menys equipaments disponibles i amb més dificultats per arribar a la gent".

La Plataforma també critica que l'Ajuntament no hagi fet campanya per fomentar el vot, tot i estar-hi obligat, i hagi fet una difusió "mínima" de la consulta. Asseguren que els cartells informatius han estat poc visibles i que no s'ha facilitat un plànol del radi de població inclòs al cens, de manera que la ciutadania ha hagut d'anar personalment a l'Ajuntament per comprovar si podia votar. "És molt decebedor que un partit democràtic com Ara Moià hagi fet campanya perquè la població no expressés democràticament quin vol que sigui el futur del poble de Moià, menystenint la ciutadania que fa dos anys que està treballant per aconseguir que el poble pugui decidir", conclou la plataforma. 

12 gener 2026

Ara

 

Què fa Pamela Anderson a Castellterçol?

Elle Fanning, Callum Turner, Riley Keough, Jamie Bell i Elena Anaya són alguns dels actors que protagonitzen la pel·lícula 'Rosebush Pruning'
 
Pamela Anderson aquest octubre. Joshua Sammer / Getty
 

Elisenda Forés Català
07/10/2024 

La sortida de la Meridiana de bon matí, els revolts de Sant Feliu de Codines i, finalment, l'arribada a Castellterçol. Aquest és el recorregut que des de fa dies fa Pamela Anderson per anar a treballar, i que continuarà fent les pròximes setmanes. No és l'única famosa que ha estat cridada a rodar unes quantes setmanes en una casa del Moianès: també hi són actors com Elle Fanning, Callum Turner, Riley Keough, Jamie Bell o Elena Anaya, tal com va avançar el creador de contingut Jaume Miranda (@mossenmiranda) des del seu Instagram. La trobada d'intèrprets de primer nivell entre els turons de la comarca té un motiu de ser: el rodatge de la pel·lícula Rosebush Pruning.

En un turó als afores del poble de Castellterçol s'amaga una mansió envoltada de 20.000 metres quadrats de terreny. Malgrat els intents del nombrós equip de treballadors per mantenir la discreció, les desenes de camions i furgonetes que constantment entren i surten del recinte fa temps que criden l'atenció del veïnat. "Ja estem acostumats que s'hi rodin pel·lícules, aquí, però mai s'hi havien estat tant de temps. Deu ser una cosa grossa, grossa", comenta una veïna en conversa amb l'ARA sobre els cotxes, els camerinos i els generadors plantats davant de la luxosa edificació, que ja ha estat utilitzada en altres ocasions per rodar-hi diferents films.

Una casa amb historial

Els productors de pel·lícules internacionals no són els únics que s'han fixat en la casa dissenyada per l'arquitecte Robert Terradas. Algunes veus del poble diuen que l'emèrit també va venir a fer-hi nit darrere els grans finestrals de vidre. Però aviat el que havia estat refugi d'intimitat serà projectat en pantalles d'arreu del món per la pel·lícula que s'estrenarà l'any que ve.

 "Ells són discrets, però nosaltres més", comenta una vilatana sobre la normalitat amb la qual entomen que grans actors de Hollywood rondin per aquest poble de menys de 3.000 habitants. Treballadors del film expliquen a l'ARA que des de principis de setembre diferents equips d'art freqüenten la casa per adaptar-la a l'ambientació del drama psicològic i que ja fa dues setmanes que va arribar-hi l'elenc. "És estrany veure tot aquest repertori d'actors junts, i que a sobre hi hagi Pamela Anderson és top", explica un treballador sobre la famosa actriu i model de Los vigilantes de la playa.


La primera informació que va fer saltar les alarmes va ser la publicació que la mateixa Anderson va penjar al seu perfil d'Instagram el 24 de setembre enmig d'un carrer de l'Eixample de Barcelona, la ciutat on fan nit tots els actors de la pel·lícula. A la imatge se la veu vestida de blanc saltant feliç amb el seu nou llibre entre les mans, titulat I love you, el seu primer receptari. Des de llavors el seu perfil i els dels seus companys de rodatge s'han mantingut inactiua per no revelar cap detall del nou projecte, que també es rodarà a la capital catalana i a Platja d'Aro.



Més enllà de la model, també serà la primera vegada que Turner, Keough i Fanning apareguin junts en una producció, malgrat que tots ells han tingut papers importants en films com Masters of the air, Under the bridge i The Great, respectivament. El film està dirigit per Karim Aïnouz i ha estat escrit pel grec Efthimis Filippou, que també va escriure Kinds of kindness i està considerat el guionista predilecte del premiat director de cinema Iorgos Lanthimos.

En la línia dels projectes escrits per Filippou, la pel·lícula, "estranyota", tal com la defineix un treballador, es basa en l'icònic film italià I pugni in tasca, de 1965, del director Marco Bellocchio. El relat narra una la història d'un home epilèptic que planteja assassinar la seva família disfuncional, en una trama que pretén satiritzar els valors familiars i socials inculcats. Ara bé, malgrat que el rodatge avança, no tot ha sortit com s'esperava. En principi, Kristen Stewart i Josh O'Connor també havien d'estar vinculats al projecte amb papers destacats, juntament amb Elle Fanning, però han acabat caient del rodatge.

7 octubre 2024

Ara

Quatre detinguts per cultivar més de 1.600 plantes de marihuana en una masia de Calders

Plantació de marihuana en una masia de Calders. Mossos d'Esquadra

Els Mossos d'Esquadra han detingut tres homes i una dona, de 54, 30 i 22 anys, com a presumptes autors d'un delicte contra la salut pública. El 19 d'abril, la policia va rebre l'avís d'un incendi en una masia de Calders, a la comarca del Moianès. De lluny, ja es veia una gran columna de fum.

24 abril 2023

Ara

'Horseball': el bàsquet a cavall en què regna un català

El berguerdà Nil Seall ha sigut escollit millor jugador d'Europa d'aquesta disciplina hípica
Adrià Corominas


Nil Seall, amb la pilota, durant un partit amb la selecció espanyola, formada íntegrament per catalans. HORSEBALL M3

Berga Un català, nascut el 1993 a la petita població berguedana d'Avià, ha sigut recentment escollit millor jugador d'Europa de horseball. Es tracta de Nil Seall, que també ha guanyat la Champions League d'aquesta disciplina hípica amb el Serrat, un equip del Moianès. ¿Però què és aquest esport desconegut per al gran públic i en què Catalunya regna a escala europea?

Ho explica ell mateix: “Sempre dic que el horseball és com jugar a bàsquet a cavall, tot i que també hi afegiria el rugbi, perquè hi ha molt contacte”. Se li escapa una mica el riure mentre ho comenta, però també projecta la passió de qui acaba de ser reconegut com el millor esportista continental d'aquesta curiosa disciplina. El horseball és originari de l’Argentina, on jugaven amb un ànec mort que feien servir de pilota. Després d'aquest inici una mica dantesc, arribaria a Europa a partir d'una família francesa que havia conegut aquesta disciplina com el pato a Buenos Aires. “Es podria dir que el bressol d’aquesta modalitat és França. Allà hi ha molta més afició pel món del cavall. Ens porten molt avantatge, tenen millor escola i més bona base”, explica Seall.

Aquest esport eqüestre enfronta dos equips de quatre genets amb els seus respectius cavalls en un terreny de joc delimitat per budes —uns inflables com els de les fires— d’entre 60 i 75 metres de llarg i entre 25 i 35 d’ample. L’objectiu del joc és anotar més punts que el rival en una cistella vertical d’un metre de diàmetre situada a 3,5 metres d’alçada. Al horseball s’hi juga amb una pilota de futbol especial. Per la mida, un pèl més petita de l’habitual, i per la forma, atès que porta incorporades sis nanses perquè quan caigui a terra es pugui recollir amb més facilitat des del cavall o, fins i tot, per recuperar i interceptar passades aèries amb més precisió.
 

La passió del Nil Seall
¿I com va a parar un català en aquest esport i acaba sent reconegut com el millor d'Europa? Seall sempre ha sigut un apassionat dels animals. Lidera una empresa familiar d’accessoris per a mascotes fundada pel seu tiet i pel seu pare, de qui també ha heretat la passió pels cavalls. S’hi enfila des dels 8 anys, i el 2005 va descobrir un esport que va engegar a Catalunya a principis de segle i que l’ha captivat. “He provat moltes disciplines hípiques, però per a mi el horseball és la millor”, explica. “És un esport molt complet que requereix velocitat, resistència, doma, agilitat... Una vegada estàs sobre el cavall i comences a moure la pilota, t’oblides de tot i et deixes portar instintivament. A diferència del polo, per exemple, on en tot moment tens les mans ocupades —una amb les regnes i l’altra amb la maça—, en el horseball deixes anar les regnes i el cavall va gairebé sol fins a la cistella. I això és adrenalina pura”.

Seall considera que és crucial el binomi cavall-genet: “Ja pots ser molt àgil, molt bo amb les mans i llegir molt bé les jugades, que si no tens complicitat total amb el cavall, no serveix de res. Necessites un cavall funcional”. És per això que els tracten com atletes, prestant-los totes les atencions que es mereixen, des de veterinaris fins a fisioterapeutes i també dentistes.

Amb tot, és un esport poc esponsoritzat i subvencionat, i el cost "de manteniment i dels desplaçaments" fa que sigui poc obert a la gent. El Nil forma part del Serrat, un equip amb seu a Moià, amb el qual s'ha proclamat campió d'Europa muntant el Getxo, el seu cavall, un pura raça anglès de 14 anys que va ser distingit com el millor cavall del món anys enrere. La Champions de la disciplina s'ha disputat a Le Mans (França). Seall explica la clau del triomf: “Som un grup molt ben avingut. El títol és un reconeixement al sacrifici que hem fet tot aquest temps amb els companys i amb el cavall, a totes les hores dedicades i al fred que passem entrenant-nos”, explica orgullós. “Amb el Getxo sempre hem tingut molt bona sintonia des de l'inici. És un cavall molt àgil i molt atent al que li demano: em presta més atenció a mi que a tot el que l'envolta”, argumenta.
 

Una selecció íntegrament catalana
El Nil i el Getxo també són bicampions d’Europa amb una selecció espanyola formada íntegrament per catalans. “Catalunya va vuit passes al davant de la resta de l’Estat i cada cop estem més a prop dels francesos”, considera. El 2017, Espanya va guanyar el primer Europeu a Saint-Lô (Normandia), un fet històric, perquè fins llavors sempre havia guanyat França. El 2019, a Ponte de Lima (Portugal), van revalidar el títol. “El nivell de la lliga d’aquí cada cop és més alt i s’acosta més a França, tot i que ells tenen més gent i més recursos”, lamenta. “Però nosaltres tenim els cavalls més ben preparats. Els francesos juguen més amb la pilota i nosaltres amb el cavall. Ells són més tècnics i nosaltres més tàctics”.

28 desembre 2022

Ara

Desarticulen un grup que robava en cases del Moianès i el Vallès

Un cotxe del Mossos d'Esquadra. / ARXIU ARA


Els Mossos han desarticulat un grup criminal que cometia robatoris amb força en cases del Moianès, el Vallès Occidental i l'Oriental. Hi ha tres detinguts: un acusat de ser el conductor i els altres dos de cometre els robatoris. La policia assegura que tenien facilitat per escalar parets i finestres.

14 octubre 2022

Ara

Mare i pare de professió: el meu panegíric

Una família singular em convida a dinar al paradís dels verds
Carlota Gurt 
La família Soler Sala DANI RIOS


CastellterçolQuan algú em parla de models familiars, jo de seguida penso en els Soler Sala. Fins la combinació de cognoms produeix un efecte màntric si els repeteixes unes quantes vegades. Fa dècades que som bons amics, per això he acceptat d’escriure’n una crònica familiar; tinc l’esperança que algú els trobi tan inspiradors com jo.

Un dissabte de juny organitzen un dinar a casa seva. Quedo amb el fotògraf a Castellterçol; m’havia demanat la ubicació, però els Soler Sala viuen en un lloc una mica remot i els navegadors no t’hi porten. Potser és, de fet, una metàfora de la seva manera de viure: el sistema no t’hi porta, cal voler-hi anar, però si hi arribes val molt la pena. Després de saludar el fotògraf, li adverteixo que són vint minuts de pistes forestals.

Deixant enrere sotracs i verds de tota mena, arribem al mas que descansa a l’extrem d’una clariana, als peus d’un pendent amable. És una casa de pedra amb aigua de pou i llum de plaques, amb internet —no fotem— i també gallines. Ja ha arribat tothom, així que toca un petit (i agradable) mareig de petons; als amfitrions els agrada abraçar fort i llarg. Som quatre famílies: sis pares contra onze fills. Bé, contra no és la paraula, i menys en aquesta casa, perquè aquí tot suma: som sis pares més onze fills.

Els Soler Sala són la Carlota, el Jordi i els seus cinc fills d’entre 6 mesos i 14 anys (evitarem els noms). Els eduquen a casa, és a dir, no van a escola, i en certa manera els pares ho han convertit en el seu modus vivendi amb els tallers sobre criança i l’acompanyament que ofereixen a Ninyacolorita.com. A molts de vosaltres potser se us hauran disparat els prejudicis amb això de l’educació a casa; jo també en tenia: el que no coneixem sol fer por. A mi no m’agraden gaire els nens (tret dels meus fills, que adoro) perquè en general se’m fan pesats, si no insuportables, però els seus són desperts i respectuosos, tenen un interès viu per les coses, saben posar-se a la pell dels altres i s’hi pot conversar sobre tot.

Els Soler Sala són la Carlota, el Jordi i els seus cinc fills d'entre 6 mesos i 14 anys. Els eduquen a casa, és a dir, no van a l'escola ”

Un cop a lloc, els petits de seguida es posen a jugar: a fer salts al trampolí de fora o acrobàcies a les anelles del sostre del menjador, també a dibuixar i jugar a la sala de jocs, on tot és a mà. Els adolescents parlen en un racó, encara amb certa timidesa; fa temps que no es veuen i, a més, l’edat els imposa una pàtina de lleu desmenjament. Els adults ens dividim; jo xerro amb els amfitrions mentre preparen el dinar. Ens enriem dels nostres defectes, que coneixem bé, i en algun moment també plorem. Ens posem al dia: com estan els pares, els amics comuns, la feina, les alegries, les incerteses amb els fills adolescents. Aleshores confirmo un cop més que, malgrat l’aparent distància que separa les nostres maneres de viure, compartim la majoria de desitjos i pors: els fills, la parella, l’educació (l’etern ¿Ho estem fent bé?), la dedicació a la feina, la recerca de la plenitud.
L'imperi de les tòfones

Quan sortim a fora, ha aparegut un gos amb una tòfona entre les dents. Alguns nens que no n’han vist mai cap venen corrents, mentre els adolescents s’expliquen el conte de la lletera de l’imperi que muntaran amb les tòfones que els durà el gos. I la vida potser és això: trobar el teu terreny tofoner i aprofitar-lo. Per dinar la ratllarem i ens la menjarem. A la fi, ens asseiem en una taula idíl·lica a l’ombra dels arbres; a diferència de casa meva, l’han parada els fills sense rondinar ni un segon: han entès que la família és cosa de tots. De tant en tant, el menut de sis mesos plora (la Carlota sempre té el pit a punt) o se l’ha de canviar (no porta bolquers: atureu els prejudicis). Tenen cinc fills i no perden els nervis (gairebé) mai. Ho hauríeu de veure. Mentrestant el fotògraf va fent fotos i el sentim una mica com un intrús enmig de tants amics, com si la seva presència falsifiqués la nostra amistat.

Tot fent el cafè, li pregunto a la Carlota amb quina paraula defineix la seva feina, i em diu que sempre ha de fer llargues explicacions perquè no ha trobat la paraula que designi el que fan ella i el Jordi. I llavors ho veig clar, és senzillíssim: són pares. Pares de professió. Pares experts. No us he dit que els seus cinc fills són mascles. Quina cosa més improbable, oi? També això els defineix: la seva lluminosa excepcionalitat.

El fotògraf per fi ha marxat. El sol ja cau. Els nens encara juguen i he d’arrencar els meus de la taula de jocs. Marxem i els deixem allà, amagats al mig del bosc, mirant-se als ulls. Hi tornaré aviat. Sense fotògraf.

5 agost 2022

Ara

El llop s'instal·la en nous territoris a Catalunya

Confirmen la presència de dos nous exemplars al Moianès i a l'Alta Ribagorça, que se sumen als dos del Ripollès i Port del Comte
Maria Garcia
 

Imatge del llop que s'ha instal·lat a l'Alta Ribagorça i que va captar una càmera aquest febrer. Generalitat de Catalunya
 
És un dels animals que més llegendes i contes ha protagonitzat. El primer terç del segle XX el llop va desaparèixer dels boscos i muntanyes catalans, però el 2000 va aconseguir tornar al Pirineu, després d’un llarguíssim viatge des d’Itàlia, passant pels Alps i travessant França. En el marc del projecte europeu LoupO, els Agents Rurals s’encarreguen de fer el seguiment sobre el terreny i actualment tenen detectats quatre mascles que viuen a Catalunya. Dos ja fa temps que van ser localitzats –un al Ripollès i un a Port del Comte–, però n’hi ha dos més que s'han pogut confirmar fa poc: un s’ha instal·lat a la comarca del Moianès i un altre a l’Alta Ribagorça. El coordinador del seguiment del llop del cos d'Agents Rurals, Gabriel Lampreave, recalca que és un animal que té molta por dels humans i, per tant, “no hi ha cap perill per a les persones”. No obstant això, amb el seu retorn han tornat també els malsons dels ramaders, que són els principals perjudicats pels seus queixals. “L’administració t’indemnitza per cap de bestiar, però això no et compensa totes les pèrdues que has patit”, lamenta un ramader d’Odèn (Solsonès), Florenci Serra, que després de perdre 150 animals va haver de canviar les ovelles per les vaques per evitar que l’explotació se n'anés en orris.

Tot i que solen viure en bandades, els depredadors trobats a Catalunya són individus solitaris: no es té constància que hi hagi cap femella ni que s'hagin reproduït; i haurien d'arribar més llops per poder parlar d'una població estable. Quan es detecta la possible presència d’un animal en una zona, Lampreave i el seu equip s’activen per intentar confirmar si és un llop que està de pas o si s’hi ha instal·lat. Per saber-ho, es desplacen fins al punt on s’ha albirat, i busquen el seu rastre en forma de petjades, pèls i excrements, que analitzen al laboratori posteriorment. “No és una feina ràpida, sinó que ens porta mesos, gairebé un any, perquè solen abraçar territoris molt extensos i ens calen moltes dades fins a poder confirmar la seva presència en un territori”, concreta el coordinador del projecte.


Gràcies a aquesta feina de detectiu, els Agents Rurals han pogut corroborar que el llop que l’any passat va captar una càmera al Parc Nacional d’Aigüestortes s’ha quedat a viure en una àrea molt ampla que inclou l’Alta Ribagorça, la Ribagorça aragonesa i part de la Vall d’Aran. “L’hem enganxat amb diverses càmeres, hem analitzat els seus excrements i per genètica podem confirmar que és el mateix exemplar”, subratlla.
 
És el mateix procediment que han aplicat amb l’altre nou llop que han trobat a la comarca del Moianès. En aquest cas van començar la investigació després d’uns atacs a uns ramats, entre els quals el d'un ramader que té prop d’un centenar de cabres i que prefereix no fer públic el seu nom. L’estiu passat va començar a notar que li faltaven animals, fins que es va trobar un cadàver enmig d’un prat. Van anar-hi els Agents Rurals, però quan van arribar els voltors no havien deixat cap evidència, i li van dir que devien haver sigut uns gossos. “Al cap de dues o tres setmanes, vam tenir un altre atac, i en va matar quatre més”, recorda. Per precaució, va estar uns mesos tancant el ramat en un cobert a les nits, però a les cabres no els agrada i les va tornar a deixar fora. “A mitjans de febrer en vam trobar mortes quatre més, totes amb el mateix patró: tres amb una mossegada al coll i la quarta ja mig menjada”, assenyala. Els Agents Rurals van comprovar per les ferides que havia estat un llop.

Compensació pels danys

Quan una espècie protegida ocasiona algun dany, és l’administració qui se n’ha de fer càrrec. "En total són 16 cabres mortes, però només em pagaran per 4, i encara no les he cobrat. Els atacs de l’estiu no els compten perquè no hi ha evidències que eren d’un llop”, exposa el ramader del Moianès, que calcula que li donaran uns 100 euros per cap de bestiar, una quantitat totalment insuficient. “Les últimes cabres eren excel·lents. Els 100 euros, en un mes, me’ls haurien donat en llet. No et compensen res. A més, ara tinc molts maldecaps i problemes amb l’alimentació”, lamenta.


I és que quan un depredador ataca un ramat, també perjudica els que hagin sobreviscut per l'estrès. “El rendiment ens va fer una baixada espectacular; tant, que no podíem continuar”, recorda Florenci Serra, que entre el 2015 i el 2020 va patir les queixalades d’un llop al Solsonès. El que més lamenta Serra és que ell, durant cinc anys, va intentar buscar mesures per intentar conviure amb el depredador, però ningú va recollir el guant. “Mai vam dir que no al llop. Les administracions haurien d’haver aprofitat que érem un grup de ramaders disposats a buscar solucions. Igual que fan estudis de seguiment, demanàvem estudis de mètodes per minimitzar els riscos i els danys. Però ningú ens va fer cas, i al final vaig haver de deixar les ovelles i posar vaques per no haver de tancar”, retreu.

Experts com el tècnic forestal especialitzat en fauna salvatge Pol Guardis defensen la importància del retorn del llop, sobretot per la seva funció ecològica com a grans depredadors. Guardis, però, subratlla que cal definir tota una sèrie d’estratègies i mesures “perquè tothom accepti les seves responsabilitats: tant des del món rural –que ho patirà directament–, com des dels espais urbans des d'on es considera que hi ha d’haver aquest retorn”. “Però hem de remar tots en la mateixa direcció, perquè si no anirà en detriment de les espècies, i són les que en tenen menys culpa”, recalca. 

30 maig 2022

Ara

La Grossa fa esclatar Castellterçol: "Havia de ser un Cap d'Any tranquil, però no sabem què passarà"

El 72.656 ruixa amb nou milions aquest municipi vallesà
ARA

3 min 5




Interior d'un bar de Castellterçol amb veïns celebrant que els ha tocat la Grossa de Cap d'Any Mar Martí / ACN

Leer en castellano

BarcelonaEl 72.656 és el número que s'ha endut el primer premi de la Grossa de Cap d'Any del 2021 i que ha portat la bona fortuna i uns quants milions a Castellterçol. Les butlletes s'han venut íntegrament en aquest petit municipi del Moianès, de poc més de 2.500 habitants. Una entitat del poble, Activaterçol, havia fet participacions d'aquest número i l'havia repartit entre molts dels veïns. En total, nou milions d'euros en 450 paperetes venudes.

L'eufòria i les abraçades han estat la tònica general entre els socis de l'entitat, els primers a aplegar-se a les portes, i els veïns afortunats. "Ha estat un premi molt repartit i a molta gent li feia falta", assegurava a l'ACN el tresorer de l'entitat, Joan Maria Pascal, que subratllava que amb tantes butlletes ben segur que molta gent del poble tindrà un pessic del premi. Un altre integrant de l'entitat i veí del poble, Xavier Lloret, exclamava que la notícia potser els feia canviar els plans per acomiadar el 2021: "Havíem de celebrar un Cap d'Any tranquil·lets a casa, però s'ha capgirat tot. Ho sento per Sanitat, però no sé què passarà aquesta nit". Activaterçol ha comprat el número premiat, el 72.656, a l'estanc del poble, que és el primer cop que reparteix un premi. 

31 desembre 2021

Ara

Una persona morta i una de ferida greu per una explosió en una fusteria a Castellcir

Imatge d'arxiu dels Bombers. Bombers de la Generalitat

Una persona ha mort i una altra està ferida greu després que s'hagi produït una explosió i un incendi en una fusteria al municipi de Castellcir, al Moianès. L'alcalde, Eduard Guiteras, ha detallat a TV3 que la víctima vivia al pis de sobre de la fusteria i ha mort a causa de la inhalació de fum.

4 desembre 2021

Ara

Una sobrassada destil·lada i una oliva líquida, els productes més innovadors del Fòrum Gastronòmic de Barcelona

El certamen té lloc al recinte Montjuïc fins demà dimecres i aplega 300 expositors i 100 ponents
Trinitat Gilbert Martínez
Les olives líquides de la marca Caviaroli, amb col·laboració del cuiner Albert Adrià Caviarolli


Una sobrassada destil·lada del xarcuter de Mallorca Xesc Reina i les olives líquides de la marca Caviaroli, amb la col·laboració del cuiner Albert Adrià, són els productes més innovadors segons els Premis InnoFòrum, atorgats al Fòrum Gastronòmic de Barcelona, que té lloc al recinte Montjuïc de Fira de Barcelona fins demà dimecres, 20 d'octubre. En una altra categoria dels premis, el més original va ser per al paté rústic Gall del Penedès IGP de Mallart Artesans Xarcuters, i en la de millor packaging, el Vermut Xalar (fet amb vi blanc i mistela de garnatxa blanca) de l'empresa Coca i Fitó. El premi al producte més sostenible va ser per a les llaunes de cervesa d'Estrella Damm, que des de l'1 de desembre del 2020 es produeixen totalment amb anelles de cartró 100% biodegradable.
Les llaunes de cervesa d'Estrella Damm, amb anelles de cartró biodegradable, han estat premiades al Fòrum Gastronòmic de Barcelona DAMM

El Fòrum Gastronòmic de Barcelona ha reunit 300 expositors i 100 ponents. L'esdeveniment té lloc en el marc de Barcelona com a capital mundial de l’alimentació sostenible, una titularitat que exerceix la ciutat i que vol ser l'oportunitat per conscienciar la població sobre la importància d'una alimentació sostenible amb una perspectiva àmplia, des del camp fins a la taula. Per aquest motiu el fil conductor del fòrum és la mateixa alimentació sostenible.

El cuiner Joseba Cruz, del restaurant Le Clandestin, situat a la població de Navàs, ha aconseguit el premi Cuiner Més Sostenible 2021. Els altres finalistes han sigut Ludwig Amiable, del restaurant Palo Verde de Barcelona; Jan Fargas, del restaurant Les Voltes de Sant Sebastià a Moià (Moianès); Germán Franco i Marta Rombouts, del restaurant Al Marge de Badalona: Ricardo Radice i Giulia Gabriele, del restaurant Fishology de Barcelona; i Javier San Vicente i David López, del restaurant Taberna Noroeste de Barcelona.

 

19 Octubre 2021

Ara

"Sembla que si practiques arts marcials és com un joc, quan no és així"

La moianenca Carla Ubasart somia amb ser olímpica després de fer molts sacrificis per poder dedicar-se al judo, la seva passió
Toni Padilla

Carla Ubasart, campiona d Espanya de judo, fotografiada al gimnas del Club Judo Moia Pere Virgili

BarcelonaEl camí que va començar a casa, gairebé com un joc, podria acabar en uns Jocs Olímpics. Carla Ubasart (Moià, 1994) va entrar al món del judo quan era petita i hi va descobrir una escola de vida. "Soc la primera de la família a practicar el judo. Els pares van apuntar-me al club de judo de Moià, que acabava d’obrir, sense saber del tot que era. Els van explicar que era un esport apte per a totes les edats, ideal per a la psicomotricitat dels nens i les nenes, i que tenia associats una sèrie de valors que el distingien. Com que era una nena amb molta energia, els meus pares m’havien apuntat a dansa, natació, tenis... i finalment a judo", explica. Anys més tard, el palmarès de la Carla no deixa de créixer, amb títols estatals i medalles internacionals. A l’horitzó, el somni de ser olímpica. Però abans toca trobar l’estabilitat en un esport on el covid-19 ho ha complicat tot. "¿Com pots entrenar amb mascareta en un esport així? Hem estat mesos sense entrenar i competir, però finalment es van poder fer les estatals en una bombolla, patint una mica", explica Ubasart, que al desembre va aconseguir la segona medalla d’or consecutiva als estatals en categoria de menys de 57 quilos de pes.

Per arribar fins aquí, el camí no ha estat fàcil. "A Moià no teníem tradició de judo, però quan es va obrir el club, molts pares s’hi van interessar, ja que és un esport que ajuda molt els nens. Un esport amb molts valors, ideal per als menuts: et mous a quatre grapes, per terra, dempeus... No hi ha gaires esports com aquest, ideals per al creixement", explica des de Madrid, on viu. Malgrat que la Carla no s’imagina en el futur tancant el cercle per fer d’entrenadora, el judo és el pal de paller de la seva vida, malgrat que a Catalunya costa poder dedicar-se a un esport com aquest. "Malauradament, no tenim les estructures que tenen a França, Itàlia o els Països Baixos, on l’experiència professional d’un esportista es valora, on es defensa que puguem competir i tinguem sortida laboral després", explica. "Hem estudiat, tenim formació. S’hauria de cobrar un sou si competim a nivell internacional. Jo tinc 10 anys experiència internacional. Tenim uns valors i una experiència que serveixen molt a nivell laboral. A l’estranger, es valora. Aquí, no gaire. Sembla que si fas arts marcials és com un joc, quan no és així", reflexiona Ubasart, que va començar a competir en categoria aleví, i va descobrir que hi tenia molta traça. "Competir em fa feliç. És una activitat molt física que desprèn energia. I on sempre pots aprendre. Ara tinc 26 anys i segueixo aprenent. La part tàctica, la part tècnica... Això et motiva. No sempre trobes un lloc on no deixes mai d’aprendre", raona, i defensa que el judo és, per sobre de tot, "una escola de valors". "T’has de controlar, has de respectar el rival. No és un esport, és una art marcial. Té associat un codi moral. El David Roca, el meu entrenador, sempre diu que tot el que aprens dins del tatami, s’ha de veure fora. Has de ser judoka dins i fora".

El judo com a forma de vida

David Roca va arribar a Moià per obrir el club el 1995, després d’haver-se format a les ordres d’un dels grans mestres del judo català, Maurici Casasayas, professor al club Esport 7 de Manresa. Encara avui, els judokes de Moià solen treballar amb els del club de Manresa, amb qui estan units per un cordó umbilical. Però si volia seguir creixent al judo, la Carla havia de tallar aquest cordó, d’alguna forma. "Vaig ser al club de Moià fins a la temporada 2016/17, quan vaig decidir fer el pas professional. Portava competint des que tenia 12 anys. Amb 13 ja vaig ser campiona d'Espanya en -48 kg. I va ser una motivació, ja que soc molt competitiva. He anat guanyant medalles als campionats d’Espanya en cada categoria, però en acabar la universitat, on vaig fer INEF, calia decidir fer un pas endavant. Catalunya no creia que un grup d'entrenament professional seria el millor, ni tampoc oferia ajudes al judo. Calia anar a Madrid o València. Els companys ho anaven deixant, per feina, estudis... De la meva generació ningú continuava", recorda. I el destí final va ser Madrid. "Després de la primera medalla sènior, el Judo Club Sotillo de Madrid va interessar-se per mi i em va oferir ajuda per anar-hi. És un club de referència del judo femení, així que vaig decidir fer el pas el 2018". Actualment Ubasart porta dues temporades al CAR de Madrid. “Aquí és on hi ha els millors esportistes i he progressat molt”, explica la judoka, que pot dedicar sis hores al dia als entrenaments.

Amb el canvi, els resultats han acompanyat. Tant, que ara el somni és poder ser olímpica a París, el 2024. Un camí ben llarg que ja ha començat, malgrat que encara no s’han fet els Jocs de Tòquio, programats en teoria per a l'estiu vinent. "Als Jocs hi van els 18 millors del món i cal ser el o la millor de cada país per pes en el rànquing. I al rànquing puntuen torneigs de les temporades anteriors, de manera que com menys temps falta per als Jocs, més valen. És un camí llarg". Llarg i complicat, esclar, per la pandèmia. "Vaig competir per darrer cop el 29 de febrer del 2020, quan vaig aconseguir una medalla internacional a l'Open Europeu de Varsòvia, Polònia, i no vaig poder tornar a competir fins al novembre, quan vaig guanyar els estatals per segon any consecutiu", explica Ubasart. En un esport de contacte com el judo, la pandèmia ha afectat més que en d'altres. "El calendari ha saltat mil cops. Ara diuen que tindrem competició de nou a finals de març per acabar de definir qui anirà a Tòquio. En principi no arribo a estar entre les 18 primeres del món, les que es classifiquen. Sense poder competir aquest any he perdut pràcticament totes les opcions dels Jocs Olímpics de Tòquio, però el meu objectiu és el 2024. Cada cop tinc més experiència, i ara toca pensar en els Europeus i els Mundials". L’aventura continua.

23 febrer 2021

Ara

Les tempestes i pedregades deixen més de 30 litres en algunes comarques

La setmana que ve començarà amb nits més xafogoses però a llarg termini podria tornar la fresca


Imatge de la pedra que ha caigut aquesta tarda a Santa Maria d'Oló, al Moianès / Twitter: @sandraflorezcam

Aquesta tarda s'han format diverses tempestes fortes que han descarregat fins i tot pedra en alguns casos. Els xàfecs han començat en punts del Pirineu Oriental però ràpidament han avançat cap a la Catalunya Central i fins i tot sectors de la costa. Hi ha constància de pedregades en pobles com Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa o a Santa Maria d'Oló, al Moianès. Aquesta mateixa tempesta que s'ha gestat al voltant de Moià ha deixat també calamarsa o pedra petita en punts del Vallès i del Maresme. Les tempestes avancen de l'interior cap a mar. Aquestes són algunes de les pluges més abundants que han caigut fins a dos quarts de set de la tarda (en l/m²):
Sant Feliu de Pallerols, 39
Vic, 34
Gurb, 32
Moià, 27
Manlleu, 25
Gisclareny, 18
Manresa, 17
Caldes de Montbui, 13

29 maig 2020

Ara

Treballadores autoconfinades a les residències: "Sabem què passa a fora però aquí dins tot és diferent"

L'ARA parla amb tres equips que s'han tancat voluntàriament per protegir els avis i àvies del virus
7 min. Barcelona 10/04/2020 21:41
NATÀLIA VILA / CRISTINA MAS

El Casal Benèfic Premianenc, on els treballadors i els avis viuen confinats. / MANOLO GARCÍA


“A aquestes altures ja em conec com ronca cada un dels meus companys de feina”. Qui parla -fent broma-és la Sara Cortés, la terapeuta ocupacional de la residència La Ginesta, a Castellcir. Ella i setze companys més van decidir voluntàriament, fa dotze dies, autoconfinar-se al seu lloc de treball, al geriàtric, per poder atendre les 54 persones grans que viuen al centre i alhora blindar-les contra l’entrada del coronavirus. Des d’aleshores, els treballadors dormen tots junts al terra del gimnàs, en matalassos cedits pels veïns. “Ho vam decidir en una assemblea perquè al Moianès ens obligaven a tenir els avis aïllats a les seves habitacions 15 dies i ens va semblar indigne”, explica la directora del centre, Patrícia Cendrós.

L’ARA ha passejat virtualment (amb videotrucades per telèfon) i ha conversat amb els treballadors de tres centres catalans que van prendre la mateixa decisió a causa de la pandèmia i davant la falta de material i de resposta de l’administració. El primer equip que ho va fer a Catalunya va ser el del Centre Geriàtric Lleida. “El divendres 13 de març, quan es va anunciar l’estat d’alarma, jo ja em vaig tancar al centre per buscar material i organitzar els reforços”, explica Carolina Mitjana, la directora. “La setmana següent els mateixos treballadors van proposar autoconfinar-se per evitar contagis i el dia 22 ja venien amb les maletes”, recorda, i assegura que la clau de l’èxit és que va ser una proposta voluntària. Van acordar deixar mitja plantilla fora, per si la cosa s’allargava i havien de fer torns. Els que es quedaven a casa es van mantenir aïllats i amb protocols estrictes per evitar ser un perill si en algun moment havien d’entrar a la residència. “Quan la cosa es va complicar, i davant la falta de tests, vam decidir allargar l’autoconfinament: ja portàvem dies sense cap símptoma i vam pensar que si tots estàvem bé era millor quedar-nos -explica Mitjana-. Aleshores vaig començar a rebre moltíssimes trucades de companys del sector de tot arreu de l’Estat per veure com ho estàvem fent”.


Els veïns han teixit fundes per a les mascaretes a tot l’equip de La Ginesta, on hi ha 17 treballadors autoconfinats amb 54 avis. / PARTÍCIA CENDRÓS
I diversos centres van començar a seguir els seus passos: “Quan el director ens ho va proposar no m’ho vaig pensar dos cops. Treballo amb gent gran i ara és quan més ens necessiten”, explica emocionada Ángela Díaz, auxiliar del torn de nit del Casal Benèfic Premianenc, al Maresme, on viuen 69 avis. “És voluntari. No hi ha cap compensació econòmica extra. Vam fixar un termini de 15 dies i divendres marxarem a casa, perquè ja estarà tot més organitzat i confiem que ens arribaran els tests”, explica Miguel Sagredo, director del centre de Premià.

“Estem molt cansades, perquè la gent gran dorm poc, però l’esforç val la pena: estan tranquils i se senten més segurs perquè ens coneixen”

Així, infermeres, fisioterapeutes, netejadores, cuineres i companyes del torn de nit -el de les cures és un dels sectors més feminitzats- d’aquestes tres residències de Castellcir, Lleida i Premià de Mar han passat a conviure 24 hores al dia amb els interns dels seus centres respectius. Intenten mantenir els torns i les hores de descans i han organitzat protocols higiènics i de seguretat. Fins i tot han organitzat circuits diferents per als proveïdors. A Premià, on l’espai disponible és més reduït, també han fet torns perquè els avis surtin de les habitacions. “Tot el dia estem netejant amb lleixiu, no parem”, diuen la Naima Ghazi i la Maria José Ruiz, les netejadores, que també estan confinades.


Foto de família de l’equip del Centre Geriàtric Lleida. Ells són els primers que van decidir autoconfinar-se, i el primer torn s’ha allargat un mes per la falta de material i la impossibilitat de fer-se els tests. / CAROLINA MITJANA
“Fem molta pinya”

“Això ara és com una macrofamília”, diu rient la Sara Cortés, la terapeuta ocupacional de La Ginesta. Com els companys de Premià, en aquesta residència també dormen tots junts, “com en una casa de colònies”. La companya de la Sara, la Txell Bonet, fregava dijous els plats de tothom a la cuina. “Soc la infermera, però aquests dies fem de tot, si no el pobre cuiner no descansaria mai!”, explica rient. Quan es va fer la maleta, ella també hi va posar roba d’esport. “Avui s’ha posat a fer un circuit pel centre i els avis reien quan la veien”, afegeix a la conversa la directora de La Ginesta, que subjecta el telèfon amb la videotrucada.

“Això és un submón, sabem què està passant a fora, però aquí dins tot és diferent i intentem que els avis estiguin el millor possible”

Al menjador del costat hi sona música. “Veure’ls cantant i ballant em dona vidilla”, diu el Javier Marín. Ell confessa que el primer que va posar a la maleta va ser la Play Station. Normalment és l’auxiliar del torn de nit, però ara quan es desperta veu els avis d’una manera molt diferent: “Els veig desperts, interactuant, i això m’està ajudant a coneixe’ls molt millor”, explica. A la mateixa sala, l’Ana María Sánchez, la recepcionista, balla amb una de les àvies. Ella aprofita el seu temps lliure sobretot per parlar amb la família. Té dos fills, de 10 i 14 anys: “A casa em donen moltíssim suport en aquesta decisió”, explica, i assegura que són conscients del que passa en altres residències, però intenten no capficar-s’hi: “Això és un submón, sabem què està passant a fora, però aquí dins tot és diferent i intentem que els avis estiguin el millor possible”.


Foto de família de l'equip confinat del Casal Benèfic Premianenc. CASAL BENÈFIC

Els treballadors d’aquestes tres residències coincideixen que el millor moment del dia és el vespre. “Durant el sopar fem molta pinya”, explica l’Àngela Pérez, una altra auxiliar del centre de Premià, mentre, de fons, se senten les rialles de les seves companyes. La Pasión Molina, també auxiliar, se suma a la broma: “Tot això és molt intens: després ho trobarem a faltar”. Les treballadores de Castellcir ho corroboren: “El sopar és el moment de desconnexió i de posar-hi una mica d’humor”, diu la Maria Roca, fisioterapeuta del centre. “El millor per a mi és descobrir els companys en la convivència”, afegeix una altra companya. Mentre ho expliquen, per darrere creua ràpidament un altre treballador, però no s’atura a conversar: “Ei, ara no puc parlar, que vaig a la dutxa”, explica a la càmera. “Crec que no tenir intimitat al lavabo és el que porto pitjor”, reconeix la Sara.
Suport en els moments més durs

Lluny de ser idíl·lica, l’experiència d’aquest autoconfinament voluntari també és dura. “Algunes nits hem organitzat dinàmiques emocionals”, explica la directora de La Ginesta. Blindar-se contra el coronavirus amb un tancament d’aquest tipus els ha posat en moments molt durs nous per a ells. “Fa uns dies va morir un resident, i la funerària no podia entrar -explica Cendrós-. Em van dir com fer-ho, però jo mai havia posat una persona morta dins d’una bossa i ho vaig haver de fer”, reconeix la directora.


A la residència La Ginesta fa 12 dies que treballadors i residents viuen junts. S’han reorganitzat i els empleats dormen junts al gimnàs i fan tots “una mica de tot”. A la foto, la infermera Txell Bonet i una altra companya preparant el dinar per als 54 residents. / LA GINESTA

La seva homòloga al centre de Lleida també admet alts i baixos emocionals. “Hem tingut enganxades, plors, riures, però sempre algun de nosaltres animava l’altre -explica Mitjana-. Hi ha qui ha sabut agafar més un rol matern, d’altres pensaven activitats com l’esport per alliberar tensions, i al final del dia sempre era una victòria i ho celebràvem amb música i ballant”.

Mitjana ara ja parla en passat de la seva experiència perquè dijous, després de quatre setmanes tancats, van decidir fer un canvi de torn amb l’altra meitat de la plantilla. Ella es va agafar un dia de festa i l’endemà va tornar a la residència. Els que han estat a casa fins ara han seguit pautes estrictes de seguretat i, a dins del geriàtric, han establert nous protocols, han comprat equips de protecció i tests de la seva butxaca -que ara ja han arribat- i han reorganitzat les tasques perquè el canvi sigui segur. A Premià aquest cap de setmana també és el primer de retorn a la normalitat. Creuen que el pitjor ja ha passat i poden desconfinar-se, però sense abaixar la guàrdia.

El premi per a tots aquests treballadors és retrobar-se amb la família pròpia i la satisfacció d’haver protegit les persones grans que viuen als seus centres, que continuen sense cap contagi, lluny del desastre que colpeja més de la meitat de residències catalanes. “Els meus fills de 2 i 4 anys m’havien preparat un pastís i quan he arribat se m’han llançat als braços rient -explica emocionada Mitjana-. Feia un mes que no els veia, he plorat com mai, però demà em toca tornar-hi”.

10 abril 2020

Ara

El millor formatge del món és de cabra, lliga amb el pa amb tomàquet i es fa al Moianès

El Sarró de Montbrú es va alçar amb la categoria més alta en els premis World Cheese Awards 



El formatge Sarró de Montbrú va aconseguir a la ciutat de Bèrgam (Itàlia) el premi al millor formatge de cabra de pell de cendra en els premis internacionals Cheese Awards. “N’estem molt contents”, afirma el mestre formatger Oriol Antúnez, propietari de la formatgeria Montbrú, que van inaugurar el 1989 els pares de l’Oriol al mas Montbrú (Moianès).
El formatge de cabra elaborat pel mestre formatger Oriol Antúnez ha guanyat el millor premi
Sobre la pell de cendra o florida, Antúnez comenta que “no hi porta cendra afegida, sinó que està madurada per fongs naturals, que hi conformen la crosta grisa”. Un cop s’hi han creat, el formatger els aixafa a la crosta i no els retira, malgrat que, després, a l’hora de menjar el formatge, Antúnez recomana no menjar-la sencera, sinó deixar-n’hi un tros per sentir l’aroma que hi aporta. “Però aquesta crosta concretament no hi aporta més al formatge”, afegeix.

El Sarró de Montbrú és el cavall de batalla de la formatgeria del Moianès, amb el qual ja havien guanyat premis en edicions anteriors de la World Cheese Awards. “El van començar a fer els pares fa trenta anys, quan van començar, i en fa vint que el madurem”, diu Antúnez. El procés de maduració implica mantenir-lo en lloc fresc, però no fred. A part, l’elaboració és una de les que necessiten més mans. “L’emmotllat i l’escorregut el fem a mà, i d’aquí la textura especial que té”, diu el formatger. L’última forma, la final, l’aporta un sarró, un drap de cotó que feien servir antigament els pagesos, que lliguen per damunt del formatge, perquè, un cop lligat, hi doni els plecs finals.
El sarró de Montbrú es fa amb llet de cabra de ramat propi i també de comprat a altres ramats
A l’hora de menjar-lo, el formatger Oriol Antúnez opina que va bé sol, amb pa amb tomàquet i amb codonyat. “També hi va una melmelada de figues, perquè és un formatge que no és gaire potent”, afirma.

Per continuar, sobre els formatges de cabra, el formatger reconeix que actualment hi ha una moda, que ha fet que n’augmenti la venda. “Probablement deu ser perquè metges i nutricionistes han indicat que els formatges de cabra i d’ovella són més recomanables que els de vaca, perquè la proteïna és més assimilable”, diu Antúnez, que té ramat propi de cabres a la masia de Montbrú i que també compra llet d’altres ramats de llet de cabres catalanes (amb segell propi).

Malgrat que la cultura del formatge creix, i que a Catalunya ha arribat la tendència francesa d’anar a comprar el producte a pagès, Oriol Antúnez també apunta a diverses dificultats dels formatgers. Per començar, “els formatges sempre són els primers que reben en les dietes d’aprimament, perquè són productes greixosos, i per això són tan bons”. Per continuar, la distribució dels formatges artesanals a les grans superfícies, copades per unes marques en concret. I encara, per acabar, “la dificultat de fer-se un sou com a formatger. “Si no tens un petit equip, que es pugui distribuir les tasques és molt difícil, perquè un de sol no pot dedicar-se al ramat, després fer els formatges, vendre’ls, difondre’ls”, conclou Oriol Antúnez.

5 novembre 2019

Ara

El Sarró de Montbrú, el millor formatge de cabra de pell florida del món

És l’únic formatge català premiat en la categoria Super Gold dels World Cheese Awards

El Sarró de Cabra de Formatges Montbrú és, des d'aquest diumenge, el millor formatge de cabra de pell florida del món, segons els World Cheese Awards, uns prestigiosos premis internacionals del món del formatge que enguany s’han celebrat a la ciutat italiana de Bèrgam. El Sarró ha sigut l’únic formatge català premiat en la categoria més alta del certamen, de la qual només formen part 84 formatges d’arreu del món.

El Sarró de Cabra és un formatge "suau i mantegós amb un punt cítric que es fon a la boca, i d’un color blanc impecable", tal com expliquen els seus productors. De fet, és un dels formatges més coneguts, i també reconeguts, de l'empresa Montbrú, que els fa a mà i els lliga amb drap, cosa que els dona aquesta forma tan característica.

Els World Cheese Awards compten amb diverses categories: Super Gold, Gold, Silver i Bronze. En la categoria Silver, Formatges Montbrú també ha aconseguit un reconeixement pel Cheesefuet XXL Tòfona, el nou producte que la marca presentarà al pròxim Fòrum Gastronòmic, així com també pel Curat de Cabra 30 Anys, un formatge commemoratiu pel 30è aniversari de la formatgeria. En aquesta categoria també s'ha premiat dos dels seus formatges elaborats amb llet de búfala: el Suau de Búfala i el Tou de Búfala.

Actualment, aquesta formatgeria del Moianès exporta els seus productes a més de 20 països i compta amb més de 25 tipologies de formatges, elaborats principalment amb llet de cabra i de búfala. Montbrú va iniciar l’elaboració de formatges a principis dels anys vuitanta amb el primer ramat de cabres. L’esforç i la constància de voler produir formatges acurats i artesanals els han portat a treballar intensament, i per això, vint anys més tard, la formatgeria compta amb 35 ramats d’arreu de Catalunya que treballen exclusivament per a la marca, una llet pròpia que recullen cada dia. A més, aquesta llet de cabra està certificada pel segell Llet de Cabres Catalanes.

21 octubre 2019

Ara

Arnaus, la precocitat d’un golfista guanyador

L’ALTRA MIRADA

És el millor debutant català de la història dels US Open


El golfista català Adrià Arnaus durant una competició. / MICHELMARTIN

La nova promesa del golf de casa nostra. El millor debutant català de la història del US Open. Adrià Arnaus (Moià, 1994), conegut esportivament com a Adri Arnaus, ha traçat una precoç trajectòria que l’ha portat al millor circuit professional del golf mundial.

Resident des dels cinc anys a l’Eixample de Barcelona, Arnaus mai ha volgut abandonar les seves arrels. “Soc moianès, tota la meva família és d’allà i fa vida allà”, reitera el golfista català. Format al Can Cuyàs Golf Club, espai fundat pel seu pare, Arnaus va haver de decidir entre el futbol i el golf. En aquest sentit, assegura: “M’agradava més la idea de l’esport individual. Soc una persona que vol tenir dependència total i temps per a mi”.

En l’etapa de formació va patir un gir inesperat, però exitós, quan tenia 14 anys. Cursava 2n d’ESO i va decidir fer una aposta clara. Va traslladar els seus estudis a l’Institut Joaquim Blume. Arnaus recorda aquest moment com un pas molt important en la seva carrera. “Havia de centrar-me en el golf, però òbviament no podia deixar d’estudiar. I la Blume va ser perfecte, un gran encert”, explica. De la Blume a la Texas A&M University. De Catalunya als Estats Units. En el seu camí cap a la professionalitat, el jugador va voler continuar els estudis a Amèrica, on el golf és un esport amb gran ressò i més competitivitat. Sense perdre el nord i sempre tenint la formació acadèmica en la consciència, el golfista va escollir Texas perquè considerava que era el destí ideal. “Reunia tot el que necessitava”, comenta. Cinc anys d’aprenentatge personal i esportiu que el van catapultar cap a l’èxit. Arnaus recorda que el canvi va ser xocant: “A Catalunya era un dels primers i allà tot estava molt igualat”.

D’amateur a professional
L’estada als Estats Units va ser de gran ajuda per acabar de polir alguns detalls del seu estil golfístic. Les responsabilitats individuals que va agafar durant aquest període el van fer créixer a escala competitiva i van convertir-se en la flama d’una carrera explosiva. En el seu retorn a Europa, Arnaus es va coronar campió de l’Alps Tour, campió d’Espanya absolut i campió d’Europa per equips. “Ho recordo amb molta estima, però també hi veig un golfista molt verd en molts sentits”, afirma.

Després d’aquell exitós any 2017, que li va donar la targeta d’accés al Challenge Tour, el golfista va signar un 2018 per recordar: victòria al Ras Al Khasmah Challenge Tour Final i segona posició del rànquing del circuit. Tot això, acompanyat del bitllet cap al circuit europeu. El de Moià comenta què va significar el pas cap al European Tour: “Va ser molt important perquè em va ajudar a créixer molt com a jugador”. Un bon any de debut al millor circuit europeu li va donar l’opció de participar en la fase de classificació per al US Open, celebrada a Anglaterra. La prova disputada a Walton Heath va ser el pont cap a Pebble Beach, un camp que ell ja coneixia de la Play Station. “Va ser una prèvia en la qual ho vaig donar tot amb un golf ofensiu i agressiu per assolir un dels meus objectius”, explica Arnaus.

69 cops i entre els deu millors el matí de la primera jornada. Rècord espanyol per a un jugador que ho va gestionar amb una normalitat sorprenent. “Al final és on vull ser, em vaig sentir còmode amb la situació”, explica. Una fita històrica per a un golfista amb un gran caràcter guanyador. Amb només 24 anys, Arnaus mira el futur amb optimisme i confiança. Tòquio 2020, la Ryder Cup i els quatre grans són els nous reptes d’un jugador que pretén “fer-se un lloc en el món del golf mundial”.

Amb una gran riquesa golfística, Arnaus destaca per tenir un drive potent, un estil sòlid llançant al green i un bon joc amb els ferros.

5 juliol 2019

Ara

La catedral del gel

Patrimoni industrial

Per passar la calor, un lloc bo de visitar són aquests punts de gel de Castellterçol que van funcionar fins fa un segle DANIEL ROMANÍ 27/07/2018 00:00

En aquesta construcció de pedra, d’onze metres d’alçada, s’hi conservava el gel. / CRISTINA CALDERER
 
“Castellterçol és la millor mamella de gel que es pot trobar. L’únic poble a una nit de Barcelona on hi glaça cada dia”, llegeixo a Argelagues, de Gemma Ruiz. Cal situar aquesta descripció, esclar, força temps enrere, quan el gel es transportava amb carro per camins pedregosos. En aquesta novel·la, Gemma Ruiz hi descriu amb detall la feina d’un pouer: “Ha de pescar les llenques de glaç que hagi criat la bassa i les ha de posar per pisos a la poua. D’una en una. Que no li rellisquin. Que no se li esquerdin. I que no li quedin enganxades, sobretot. Si dugues s’arrapen, cagada”.

Arribo a Castellterçol un matí d’una calor que tot ho aixafa. Refugiar-me dins d’un pou de gel és el millor que puc fer. Acompanyat de Teresa Soler, responsable de l’Ecomuseu del Moianès, entro en una de les quatre poues de la Ginebreda, l’única que es visita.


Localització de les Poues de la Ginebreda

Si hi estigués una bona estona necessitaria un jersei. Però de moment és fantàstic, tant per la temperatura com per la quietud. Ara hi som la Teresa i jo, però aquest pou de tant en tant s’omple de gent, de pensaments i de música: s’hi fan tallers de gintònic, activitats de meditació, relaxació, ioga, contacontes... Fins i tot la Coral Castellterçol en va provar la sonoritat -excel·lent!- amb unes cançons.

Els seus arcs majestuosos, de pedres grosses, ben quadrades, li atorguen un aire catedralici. A més, té unes dimensions considerables, quasi 11 metres d’alçada per 8 de diàmetre. Sí, soc dins d’una catedral del gel. “El lingüista Josep Ruaix em deia: «Fixa’t en el femení: cistell/cistella, plat/plata, roc/roca... Fa sempre referència a un concepte més gran, el femení». Això, doncs, és una poua, no un pou!”, em diu la Teresa.

“A quina alçada estem, aquí?”, li pregunto. “A uns 700 metres”, em respon. “¿Seria possible guardar gel actualment, a l’hivern, en aquest pou?” “Home, només algun any excepcional... Abans feia més fred”, diu. “La petita glaciació del segle XVIII va malmetre moltes collites. I de la desgràcia en va sortir un nou negoci, el del gel, destinat sobretot a la conservació d’aliments. En alguns indrets de Catalunya van fer-se pous de gel fins quasi a nivell de mar. Aquí feia prou fred per conservar bé el gel i ens trobem prou a prop de Barcelona -on hi havia els possibles clients- per poder transportar-lo i que no arribés fet aigua”, m’explica.
20 minuts de fred, màxim

“Els mesos de calor tocava netejar els pous a fons, i quan arribava el fred, posar-hi el gel. Agafaven aigua de la riera que passa per aquí, la riera de Fontscalents, i l’estancaven. En feien blocs de glaç i els duien fins aquí. Anaven posant una capa de gel i una de palla. Solien fer torns de vint minuts, i descansaven, perquè hi feia molt de fred, dins del pou, i per escalfar-se feien un foc, a una certa distància del pou, esclar”, m’explica la Teresa Soler, i tot seguit em revela la curiositat que algunes empreses d’alimentació que treballen amb congelats també fan torns de vint minuts. Ara m’assenyala una petita obertura per on entra un raig de claror. Ella mateixa havia baixat anys enrere per aquesta obertura amb una corda. “Fa uns anys el pou l’havien utilitzat com a abocador. Vam tenir una feinada a treure les escombraries i deixar-lo ben net!”

“A Catalunya, de les cinc grans zones de producció de gel (les muntanyes de Prades, les Gavarres, els ports de Beseit, el Montseny i el Moianès), aquesta comarca, el Moianès, és la que té més pous -una seixantena-, d’una més gran varietat de tipologies i de més incidència econòmica, comercial i social al llarg de més de tres segles”, diu la Teresa.

El negoci del gel va generar aquí un munt de feines: els que feien els carros, les cordes, el gel, els carreters que el transportaven, els que construïen les poues... Constituïa tota una activitat econòmica!

El gel de Castellterçol era molt apreciat fins fa ben poc. Per descomptat al mateix municipi: “L’avi de la Pastisseria Miró, de Castellterçol, ens va explicar que feia pastissos amb gel de les poues”, diu la Teresa. “Bona part del gel de Castellterçol baixava amb carro fins a Barcelona. El carro arribava amb la meitat de la càrrega, ja que inevitablement s’anava desfent pel camí”, detalla. “¿Sabies que aquí hi havia fins i tot el gremi de pouers?” El Moianès va ser sens dubte la capital del gel.

La millor manera d’accedir als pous de gel de la Ginebreda és deixant el cotxe al polígon industrial El Vapor, situat a la sortida de Castellterçol en direcció a Moià. Allà hi neix un caminet que hi mena (és millor, però, per accedir-hi, contactar amb el Consorci del Moianès, Moianesmes.cat).

Precisament darrere de les últimes naus del polígon industrial El Vapor hi ha un altre element preindustrial singular, el rentador de llana El Roquer, que també aprofitava l’aigua de la riera de Fontscalents. Es tracta d’una construcció (segles XVII-XVIII), de pedra, que per sostre té una bauma natural. S’hi conserva una llarga taula, els canals de rec on es deixaven els coves amb la llana bruta sortida de l’esquilada i les piques excavades directament a la roca. “Feien una mena de lleixiu amb cendra i aigua per rentar la llana. A la part de dalt l’assecaven. Anaven girant la llana, fins que tenia un punt d’humitat òptim per poder filar”.

27 juliol 2018

Ara

Les tempestes provoquen inundacions en diversos municipis

Demà els ruixats seran molt més aïllats i el cap de setmana estarà marcat per la calor intensa MIQUEL BERNIS Barcelona 28/06/2018 19:30

Carrers negats d'aigua a Moià aquesta tarda / ÀLEX LÓPEZ

Tarda d'aiguats en moltes comarques del Pirineu, de la Catalunya Central i fins i tot en sectors del prelitoral i de la costa. Les precipitacions més fortes i més abundants han afectat fins ara sectors d'Osona, el Moianès, la Cerdanya i el Berguedà, tot i que amb el pas de les hores els xàfecs s'han començat a fer presents també a la costa. D'entre els aiguats més forts d'aquesta tarda destaquen els 70 l/m2 acumulats a Gurb, on diversos carrers han quedat inundats per la pluja. També a Moià l'aiguat ha sigut important i ha provocat inundacions en diversos carrers; a l'oest de la ciutat hi han caigut fins a 58 l/m2 en menys de 45 minuts.

Altres quantitats importants recollides avui fins a les vuit del vespre són (en l/m2):
Das, 60
Viladecavalls, 54
Organyà, 53
Olost de Lluçanès, 53
Vic, 47
Bagà, 46
Artés, 41
Orís, 40
Prats de Lluçanès, 38
Terrassa, 37
Pinós, 37
Guardiola de Berguedà, 36
Olesa de Montserrat, 35
Cerdanyola del Vallès, 30
Sallent, 30
Sabadell, 18
El Pont de Suert, 17

La tongada de tempestes serà curta. Demà a la tarda encara hi haurà alguns ruixats al Pirineu, però el cap de setmana farà sol. Diumenge a la tarda no és descartable algun xàfec en punts del Pirineu, però serien ruixats molt més aïllats i puntuals que els d'avui.

Un altre aspecte important de la previsió del temps és la calor: avui i demà les tempestes faran que la temperatura es quedi més curta que ahir al Pirineu i Prepirineu, però en canvi pujarà al sud. El cap de setmana no hi haurà grans canvis als termòmetres, la calor es mantindrà intensa en general i recuperarà el to dels últims dies al Pirineu.


Acumulacions de precipitació previstes per a demà divendres

La novetat dels mapes del temps d'avui és que dibuixen un escenari per a la setmana que ve en què la calor no afluixarà. Per tant, sense que hi hagi temperatures extraordinàries sí que encarem un període d'uns 7 o 8 dies en què la calor serà de ple estiu cada dia, amb temperatures, reals o de sensació, de fins a 35 ºC un dia rere l'altre. S'entreveu una refrescada en tot cas partir del dia 7, però això encara és molt poc clar.



Diferència prevista entre la temperatura d'ahir i la d'avu

28 juny 2018

Ara 

Travessar Catalunya per rutes emblemàtiques

La Garmin Team Trail reinventa l'oferta de curses de muntanya amb una prova per equips i relleus 'non-stop'

ÀLEX GOZALBO Barcelona 12/05/2018 19:16
 
Una de les participants de la primera edició de la Garmin Team Trail. / GARMIN TEAM TRAIL

La Madrid-Lisboa, una prova en què els participants han de recórrer en bicicleta de muntanya 770 quilòmetres per corriols i pistes en el mínim temps possible, per equips i sense parades obligatòries, va servir d’inspiració per a la Garmin Team Trail, una de les propostes per a corredors de muntanya que promet emocions fortes. Després d’estrenar-se amb èxit, el cap de setmana del 16 i 17 de juny se’n disputa la segona edició. “La cursa té dos valors afegits: el fet de creuar Catalunya de nord a sud, des de Castellar de n’Hug fins a Castellar del Vallès, i el seu format, perquè és una prova per equips i relleus en un format non-stop. És una cursa ideal per fer equip”, diu Julian Velasco, membre de l’organització tècnica. Els 200 quilòmetres del recorregut es divideixen en vuit etapes d’entre 19 i 35 quilòmetres de distància.

“El recorregut és exactament el mateix que l’any passat perquè va agradar molt”, avança Velasco. La prova recorre camins i rutes emblemàtiques de les comarques del Berguedà, el Bages, el Moianès i el Vallès Occidental. “Les tres primeres etapes són pura essència de muntanya. Passen pel Parc Natural del Cadí-Moixeró i els cingles de Vallcebre fins a arribar a Avià. És una zona espectacular, molt maca. Després el trail travessa una zona menys muntanyenca, però que també és preciosa. Es tracta de la part del Parc Fluvial del Llobregat i de la zona més desconeguda de la Mola. El recorregut acaba a Sant Cugat, que és a quatre passes de Barcelona. Potser la gent no s’ho imagina, però també és una zona molt maca. A més, és una part més accessible per a la gent que prové de l’asfalt i que es vol iniciar en el món del trail ”, recorda.
“Petita festa ciutadana”

Una de les novetats d’aquesta edició és que la prova, que es podia fer amb equips d’un, dos i quatre corredors, ara s’obre també a grups de sis i vuit participants. “Hi ha gent que corre molt i gent que va a disfrutar i a compartir una experiència. Una de les parts més divertides és la de l’estratègia. El perfil dels participants és molt divers. Per completar els 200 quilòmetres en solitari necessites un gran nivell físic i molta fortalesa mental, perquè has de córrer de nit”, opina Velasco. El temps màxim per fer el recorregut sencer és de 36 hores. Els organitzadors, que ja han igualat la xifra de participants de la primera edició, esperen superar els 500. “Les empreses s’estan animant molt a formar equips amb els seus treballadors”, explica. Cada participant portarà un dispositiu de geolocalització, un sistema que serveix tant per controlar la seguretat dels corredors com per facilitar-ne el seguiment.

Els punts d’avituallament se situen a Castellar de n’Hug, Bagà, Vallcebre, Avià, Puig-reig, Sallent, Monistrol de Calders, Matadepera i Sant Cugat del Vallès. “Els municipis s’hi impliquen molt, i aquests punts s’acaben convertint en una petita festa ciutadana. A més de les begudes i els aliments que preparem des de l’organització, els veïns dels pobles porten coques o embotits. Alguns d’aquests municipis han inscrit equips per fer la cursa i això obre una competitivitat sana entre ells”, avança.

“Aquest estil de cursa és el futur del trail perquè hi ha moltes proves de muntanya que es queden en el que seria fer el recorregut. No tens contacte amb la gent i no es crea una convivència amb els altres participants. Quant a organització la Garmin Team Trail és molt complicada perquè abasta molts quilòmetres i implica molts ajuntaments diferents, però la recompensa que et dona després de competir no la trobes en una cursa normal”, explica Velasco, que posa l’accent en el respecte a l’entorn mediambiental. “Una de les nostres obsessions és deixar el recorregut tal com ens el trobem abans de la cursa”, diu.

12 maig 2018

Ara