22.03.2015
Aquest diumenge, 22 de març, passarà a la història del Moianès, sense cap mena de dubte, perquè, independentment del resultat, les institucions autonòmiques de Catalunya hauran reconegut la seva existència i el seu dret a exercir com a comarca. Si, a més, hi ha un nombre de vots important, majoritàriament a favor del sí, caldrà confiar que definitivament hom els doni el vist-i-plau per a la constitució oficial com a nova comarca de Catalunya.
Aquest procés –tràmit o tràngol, segons es miri- també l’haurà de passar el Lluçanès, l’altre territori en litigi, i ho farà el 26 de juliol. I és que tots dos territoris històrics hauran de celebrar sengles consultes –altrament anomenades 'procés participatiu'-, per mor d’una normativa autonòmica avui sense efecte per la suspensió del Tribunal Constitucional espanyol, i proposada a iniciativa del govern de la Generalitat tot i no ser un requisit contemplat en l’actual normativa autonòmica per a la creació de noves comarques.
No hi ha dubte que si el resultat de les respectives consultes té prou gruix de participació i a més rep un ampli suport l’opció favorable al reconeixement oficial de les comarques del Moianès i el Lluçanès, respectivament, l’aval democràtic popular serà –hauria de ser!- determinant per fer realitat aquesta oficialització comarcal. La part positiva, doncs, com diu l’alcalde de Prats de Lluçanès i President del Consorci del Lluçanès, Lluís Vila, és que la consulta ens dóna una oportunitat i 'és a les nostres mans que es faci realitat'.
Caldria, però també, preguntar-se per què la Generalitat s’ha tret de la màniga aquest 'procés participatiu' si no calia, si el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya ja podrien fer efectiu aquest reconeixement, donat que ambdues comarques han seguit i assolit tots els camins i requisits que la llei estableix per fer-ne efectiva la creació.
I davant d’aquest interrogant, n'apareixen alguns altres. Cal recordar que quan es va fer públic l’anomenat 'Informe Roca' per a establir els criteris per abordar una nova organització territorial de Catalunya, el Lluçanès no va ser inclòs com a nova comarca per qüestions polítiques, perquè que afeblia un feu de CiU molt important, Osona. Més tard, i malgrat la reiterada mobilització ciutadana i les demandes institucionals, tant al Moianès com al Lluçanès, la por a 'obrir el meló comarcal' i que ploguessin noves propostes de comarques noves apareixia com a excusa per a frenar aquests processos. I ara, quan tots els passos estan donats i aprovats, quan el Moianès, primer, i el Lluçanès, seguidament, han fet els deures que la llei estableix, apareix una consulta que pot ser una gran oportunitat o un element de dilació més, que amagui la manca de voluntat política dels governants autonòmics. I és que, si les consultes són un èxit i ambdós territoris parlen clar i actuen com a subjecte de sobirania, ¿quan s’aplicaran aquests acords si les consultes no són vinculants? A la propera legislatura? Caldrà esperar a una hipotètica proclamació d’independència de Catalunya? A l’entrada en vigor de la nova legislació en matèria d’ordenació territorial que no se sap quan es farà?
I encara, un element gens menyspreable i de gran trascendència. S’ha creat un important consens en l’àmbit polític institucional, i s’ha traslladat a la població, en el sentit que les actuals estructures comarcals, els Consells Comarcals, són caus d’amiguisme i generen una despesa inacceptable, i que no té sentit que tinguin valor polític, sinó que cal buidar-los de contingut i que esdevinguin simples mancomunitats de serveis. En el mateix sentit, s’avala la possible reducció del nombre de municipis per mor d’una més gran eficàcia. Cal que no confonguem ni ens deixem confondre per qui parla de modernitat i eficiència amagant plantejaments centralitzadors i que allunyen la població dels centres de decisió. Avui, que a Catalunya es viu un debat i una mobilització vinculada amb els drets col·lectius com a poble, però també arreu dels Països Catalans, els municipis i les comarques són clau per dibuixar i definir l’estructura territorial pòpia per damunt de visions alienes a la nostra realitat. No oblidem que la darrera estructura pròpia, en el cas del Lluçanès, la Sotsvegueria, va ser suspesa pels Decrets de Nova Planta i aquests encara no han estat donats per liquidats.
És cert que la població d’aquests territoris tenen –tenim- l’oportunitat a les mans de fer història i de mostrar la decisió i el compromís per i amb la comarca. Però també ho és per als polítics, una oportunitat, perquè que poden mostrar a la gent del Moianès i del Lluçanès que estan al servei de la voluntat del territori, expressada amb la feina en comú a través dels respectius consorcis i amb els posicionaments populars i institucionals, polítics i socials, i d’una vegada per totes contribuir a posar en peu d’igualtat aquestes comarques amb la resta. I a nivell de cada comarca, els ajuntaments tenen també l’oportunitat de mostrar que les polítiques de l’individualisme, del localisme, les anomenades polítiques de campanar, ja són d’una altra època i que anar junts, amb els objectius clars, dóna bons fruits.
I esperem que des d’aquest diumenge, s’acabin els invents i ja ho puguem celebrar.
