Filla i neta de palestins expulsats el 1948, va arribar a Catalunya el 2013 fugint de la guerra de Síria
Ara treballa per mantenir viva la memòria i la lluita del seu poble des del cor del Moianès
La palestina Nadia Jabr a Moià, poble on viu com a refugiada de Síria / Ariadna Gombau
Ariadna Gombau
Moià07 NOV 2025 6:25Actualitzada 07 NOV 2025 9:19
Va néixer a Damasc el 1979 com a refugiada palestina. El seu pare i els seus avis van haver de fugir de Natzaret i, per això, Jabr va fer vida a Síria. El 2013, amb la creixent tensió fruit de la Guerra Civil, va decidir marxar del país i aterrar a Barcelona com a asilada. Des de fa uns anys viu a Moià, on forma part del moviment ‘Moianès amb Palestina’ amb l’objectiu de donar suport a la lluita. El seu desig és molt clar, «acabar amb el projecte sionista» i «aconseguir l’alliberament de Palestina».
Va néixer a Síria ja amb la condició de refugiada palestina.
Sí, el meu pare, amb dos anys, i els meus avis van ser expulsats el 1948 de Ma’alul, un poble al costat de Natzaret i que actualment és una base militar israeliana. D’allà van anar a Síria i, per això, jo vaig néixer a Damasc com a refugiada palestina.
A Damasc va viure-hi fins al 2013, quan va haver de fugir per la Guerra Civil siriana.
Allà vaig estudiar música per a ensenyar als més petits i literatura anglesa a la universitat. Després de formar-me, vaig fer de professora en els dos àmbits. L’any 2011 van començar les protestes pacífiques en contra del règim dictador d’Al-Assad, que el govern va confrontar amb tota mena de violències, i va esclatar la guerra. Durant el 2013 va ser quan vaig decidir marxar amb el qui era el meu marit llavors, també refugiat palestí.
Com va ser el procés de marxar?
Primer vam traslladar-nos a Beirut durant una setmana fins a viatjar a Istanbul. A Turquia ens hi vam passar quatre mesos i vam aconseguir el visat per venir a Espanya, primer a Madrid i després a Barcelona, on va néixer la meva filla Yasmina.
Canviar de país sovint implica adeus.
És clar, els meus pares i un germà es van quedar a Síria. Amb el temps, el germà va poder fugir i jo vaig aconseguir portar els meus pares a Catalunya a través d’una reagrupació familiar.
Com va gestionar el canvi cultural i el procés d’adaptació?
És un procés d’aprenentatge continu i que mai acaba. És difícil, però també té avantatges i és bonic. La meva filla ha nascut aquí i ho viu diferent, però jo vaig arribar amb la intenció d’aprendre moltes coses i veig com un privilegi viure dos mons, dues cultures tan diferents.
Va ser molt complicat rebre asil?
No és un tràmit fàcil, però l’any 2013 per als palestins que érem refugiats a Síria, vam tenir una mica més de facilitats perquè no ens vam haver de justificar gaire, només canviar novament de residència. Ara ja estic fent les gestions pertinents per obtenir la nacionalitat.
De Barcelona passa al Moianès, com és?
Vaig estar força anys vivint a la capital, però amb l’arribada de la pandèmia ens vam mudar a Castellterçol, on vivien els meus pares, perquè no estiguessin sols. Després ja vam agafar un pis a Moià.
Actualment, a què es dedica?
Ara mateix, estic becada al Centre d’Arts Santa Mònica de Barcelona. Abans d’això he treballat ensenyant àrab, en empreses de transcripció i traducció i al departament comercial d’una empresa.
Si li ho demanen, d’on és, vostè?
A Síria sempre deia que de Palestina, però quan vam marxar, vaig començar a sentir una identitat composta per dos llocs diferents. Per això, si em demanes ara, soc palestina de Síria. De totes maneres, al meu NIE surt ‘país no reconegut’ i això és un tipus de racisme molt fort que cancel·la la nostra identitat.
Parlem del genocidi a Gaza.
Avui dia, totes les poblacions lliures del món que poden tenir una mirada allunyada del racisme, han de posicionar-se en contra del que està passant. En els darrers dos anys, molta gent s’ha educat i informat en relació amb la situació de Gaza.
Què està passant?
Tot això és un projecte colonial que vol fer una neteja ètnica i no des de fa 2 anys, sinó des del 1948. Des de llavors, han expulsat i matat palestins, alguns també els han obligat a quedar-se i adoptar el passaport israelià. Israel ha trencat la comunitat i s’ha de lluitar. Afortunadament, molta gent se sent involucrada amb la causa.
La societat ha tardat massa a prendre consciència i posicionar-se?
Una part sí, però no tota. Molta gent s’ha acostumat a veure la qüestió palestina únicament a través de la seva perspectiva humanitària, però té diverses dimensions, incloent-hi la política. És una lluita d’alliberament contra el colonialisme i un sistema d’apartheid. El projecte sionista és un instrument de l’imperialisme a la regió.
La mobilització ciutadana és vital.
Molt, sobretot per trencar el discurs israelià. És important que no es consideri inútil la lluita, s’ha de ser solidari i moure’s.
Amb els anys serà possible reparar tot el dolor que s’està causant?
El primer pas per a reparar els danys és acabar amb el projecte sionista i fer un boicot total a Israel, no només d’armament, ha de ser en tots els àmbits.
Què li sembla l’alto el foc que va entrar en vigor el 10 d’octubre?
Una ximpleria i una falsedat, els culpables de tot això haurien d’estar entre reixes. La pau només és vàlida quan va acompanyada de justícia i recuperació. Normalment, els poderosos són qui més parlen de la pau, molt més que els qui pateixen. No hi ha pau sense justícia.
Quan es parla del conflicte, hi ha gent que de seguida afirma que ‘són dos pobles que lluiten per una mateixa terra’.
No són ni dos pobles ni dues religions lluitant per una mateixa terra, és una ocupació davant de la resistència de la població nativa.
Hi ha solució?
Un únic estat democràtic i laic a Palestina, el desmantellament del projecte racista sionista de colonització, la instauració del dret de retorn dels refugiats expulsats el 1948, la nacionalització dels béns econòmics i la redistribució de la riquesa per evitar que cap sistema capitalista únic controli els recursos.
Com a palestina, què és el que més mal li fa?
El silenci absolut i la passivitat agressiva. Et trobes gent que fa com si no anés amb ell perquè el conflicte queda lluny i això m’indigna, em fa ràbia.
De quina forma reivindica la llibertat de Palestina?
A Moià vam crear el moviment ‘Moianès amb Palestina’. Ja hem fet coses i en tenim altres de pensades per arribar cada vegada a més gent.
Per acabar, quin desig demanaria?
Acabar amb el projecte sionista a través d’un bloc mundial que aconsegueixi l’alliberament de Palestina.
7 novembre 2025
