El debat al voltant de la planta de biogàs projectada a Moià reflecteix la contradicció entre la transició tecnocràtica i els límits biofísics del territori. Des de la Teoria de Xarxes, podem descriure el sistema com un graf de nodes i fluxos, homòleg a les xarxes ecològiques. L’alcalde Dionís Guiteras defensa la instal·lació com un model virtuós on el municipi interconnecta cinc nodes font de residus (purins, tones d’orgànica, fangs de depuradora, xerigots lactis i fracció verda) per alimentar un node de transformació (el digestor). A través d’arestes de distribució energètica, el consistori promet generar estalvis de 700.000 euros en autoconsum, finançar un bo social i escalfar una piscina climatitzada. Una solució aparentment rodona.
Malgrat tot, sota el vel d’aquest idil·li discursiu, una anàlisi de l’arquitectura material del graf revela profundes paradoxes sistèmiques irreconciliables. S’evidencia el que el mestre Ramon Margalef definia com l’«ecologia de pala i escombra»: l’obsessió per dissenyar enginyeries que netegin les deixalles sense qüestionar mai les causes estructurals de la xarxa
La primera paradoxa és de naturalesa bioquímica i hídrica. Les darreres declaracions municipals asseguren que la dieta de la planta no dependrà de l’escorxador. Però si s’executa la memòria escrita del projecte, unes 24.000 tones estaran compostes per llots d’aquest sector privat, activant un mercat captiu real on l’escorxador esdevé el hub dominant de la xarxa. I si fos així? Si fos, el node font de purins esdevindria un simple dissolvent de l’alta càrrega de nitrogen de la gran indústria. El procés concentraria un flux massiu de nitrogen en el node de sortida (el digestat) que, per ser absorbit sense contaminar el node crític dels «Aqüífers de Moià», requeriria una aresta de connexió amb centenars d’hectàrees de conreu netes. A més, la proximitat al node urbà propagaria sulfur d’hidrogen i bioaerosols, activant el node de resistència de l’Oposició Ciutadan. Es consagra la Paradoxa de Jevons: en netejar la brossa industrial, s’elimina el seu límit ambiental, estimulant el creixement de la ramaderia intensiva.
La segona paradoxa és el bloqueig del graf si es pretengués alimentar-lo només amb fangs de depuradora urbana per esquivar el hub privat. Aquest node font concentraria PFAS («químics eterns». Com adverteixen els doctors Miquel Porta i Carme Valls-Llobet, referents en salut pública, l’exposició a aquests tòxics genera una contaminació interna crítica. En virtut del Reglament Europeu 2019/1009, la presència d’aquests tòxics trenca l’aresta de retorn agrícola: el digestat esdevé un residu perillós impossible d’aplicar als camps.
A sobre d’això, el planejament urbanístic tanca la darrera paradoxa lligant el node regulador municipal a la modificació del polígon del Prat (via 1.14). Permetre l’expansió de l’escorxador en cinc noves naus condicionada a la cessió de terrenys per la planta constitueix la «trampa evolutiva» de l’Antropocè descrita per Søgaard Jørgensen (2023). Aquest intercanvi de favors segresta la governança futura del municipi i accelera la sequera estructural pel consum hídric de les noves naus sobre els pous locals.
Aquest bloqueig institucional es referma perquè la majoria absoluta de l’equip de govern, en sinergia amb l’Estratègia Catalana del Biogàs de la Generalitat, s’alinea amb un segrest de l’economia que oblida els límits planetaris superats i la finitud de la Terra. Es fa palès el diagnòstic, però també la gran contradicció de les paraules que Guiteras recollia a Cal lligar-se bé les espardenyes: Catalunya té «massa porcs» i el sector «té la paella pel mànec». L’única sortida real és aplicar un Equilibri de Nash com a solució Win-Win: restringir immediatament el creixement industrial, no sacrificar més porcs dels permesos per aturar la matança desmesurada actual, i fer una planta molt més petita, dimensionada exclusivament per a l’autoconsum del municipi. I transparència, doncs no hi ha cap complex biomèdic (el gran projecte de l’expansió) ni a Suïssa ni als Estats Units, que integri en el seu recinte una planta de biogàs (barrera topològica insalvable). Si hi és, que l’alcalde digui a on.
18 agost 2026
