Música, dansa, campanes i focs artificials van convertir ahir la plaça de Catalunya en l’escenari d’un viatge per tres segles d’història, memòria i identitat moianesa
Ariadna Gombau
Moià27 SET 2026 12:00Actualitzada 27 SET 2026 16:55
El campanar, com a protagonista; la plaça de Catalunya, com a escenari, i el repic de les campanes, la música de la Cobla Jovenívola de Sabadell i la impressionant veu de la soprano lírica Clara Renom, marcant el ritme d’una vetllada molt especial. Més de mig miler de moianesos i moianeses van omplir ahir la plaça per celebrar els 300 anys d’un dels símbols més representatius del municipi. També hi van ser presents, en aquest acte central del tricentenari, el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, i el director general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Ramon Bassas.
Un repic curt va donar el tret de sortida a l’espectacle, que va començar amb la projecció d’un petit documental sobre la història del campanar: tres segles marcats per la resistència, la transformació i l’esperit de poble. Tot i que la construcció de la torre es va culminar l’any 1726, el procés s’havia iniciat dècades abans, a partir de les pedres del Mas del Prat i de les Conques.
"La seva funció no era només ser vist, havia de ser escoltat", explicava el documental. I així ho ha fet durant tres segles. El campanar ha estat testimoni privilegiat de la història de Moià, dels moments de festa i dels episodis més convulsos.
Acte central dels 300 anys del campanar de Moià / Mireia Arso/Jordi Biel
L’inici evocador va traslladar de seguida els espectadors a un viatge en el temps en honor del protagonista, el més v(b)ell de tots els que ahir ocupaven la plaça. Després dels parlaments institucionals, va començar un diàleg fictici entre el campanar, de prop de 40 metres d’alçada, i la plaça de Catalunya, on una gran pantalla permetia seguir el que passava a la torre, elevada i a certa distància de l’escenari.
El relat avançava acompanyat de les actuacions de diverses entitats de Moià, que van voler retre homenatge al campanar. La primera intervenció va anar a càrrec del cos de ball del grup de dansa urbana I Love Valo’s Style. A continuació, unes imatges antigues de la torre recordaven que "aquest campanar no és només una construcció. És un testimoni", un espectador privilegiat de la història d’un poble.
I, com calia esperar, també hi va aparèixer el Pollo Matapuces i Robaescaroles, un dels personatges més emblemàtics de Moià, del qual es té la primera referència documentada l’any 1789. El van acompanyar els bastoners del poble, que van posar ritme a l’escena.
Una història de resistència
La història del campanar no es pot entendre sense els episodis més delicats que ha viscut Moià. La guerra va irrompre a l’espectacle amb una traca que va agafar el públic desprevingut. Tot seguit, els carlins van simular la seva arribada a Moià durant el conflicte bèl·lic del 1839. Un toc de sometent va acompanyar l’escena i, de cop, llums vermelles i fum van engolir la torre, evocant els efectes de la victòria carlina.
El campanar, que fins aleshores havia brillat, quedava nu i desemparat. Aquella situació es va allargar durant tres dècades, fins que, l’any 1863, es va estrenar un nou conjunt de campanes, pagades pels mateixos moianesos. Les dues més grosses pesaven gairebé 1.200 i 1.500 quilos. El toc de festa va anunciar la fi d’una època fosca. L’alegria va donar pas a l’entrada dels gegants reis, Ferran i Isabel, que van dansar La joia del Moianès - Ball de Moià.
Però el relat va tornar a enfosquir-se amb l’inici de la Guerra Civil. La torre va perdre novament les campanes, tot i conservar-ne les dues horàries. "El temps no existiria si a dins no tingués un rellotge, un cor que batega, dia rere dia, any rere any", explicava el campanar. Malgrat tot, va continuar dempeus. L’any 1954 s’hi van instal·lar dues campanes noves, juntament amb algunes altres procedents de campanars de la zona.
A la foscor, llum
Les dificultats no havien estat poques, però la torre es va mantenir dempeus. Durant els anys noranta s’hi va instal·lar la primera il·luminació i es van automatitzar les campanes. Avui, però, el poble manté també els tocs manuals, recuperats com una manera de preservar una part essencial de la identitat del campanar.
I en aquest any de tricentenari, la torre ha tornat a inspirar música. Sergi Renom ha compost una sardana dedicada al campanar, El Campanar de Moià, que la colla sardanista Llaç d’Amistat va interpretar a la plaça, acompanyada per la cobla.
La sardana va donar pas a un dels moments més especials de la nit. El campanar va quedar novament a les fosques i, a l’escenari, va aparèixer la soprano lírica Clara Renom, de Moià. La resta de participants es van anar situant també a la plaça. Mentre els dansaires ballaven una sardana, amb la plaça plena de gom a gom, des del campanar començava un castell de focs per celebrar tres segles d’història.
Tres-cents anys alçant la mirada. Tres-cents anys formant part del paisatge, de la memòria i de la vida de Moià. "Som els qui hi eren abans de nosaltres. Som els qui avui omplen els carrers i les places. Som també els qui vindran després. Som les alegries compartides, els dols viscuts plegats, les festes celebrades i els somnis per complir. Som el poble. Som Moià".
El repic de les campanes, acompanyat dels compassos finals de La Santa Espina, i els focs artificials van posar èpica a un dels moments culminants de la celebració i van mantenir tots els moianesos atrapats en la màgia de la nit. "Potser un dia marxarem. Potser els camins ens duran lluny. Potser el temps ens canviarà. Però, quan tanquem els ulls i pensem en casa, hi haurà sempre una imatge que continuarà dreta, immòbil, alçada cap al cel".
I ell, alçat a més de 40 metres, continuarà sent "testimoni de cada generació, guardià de la memòria". Impassible al pas del temps, el campanar continuarà sonant per anunciar les festes, per acomiadar els qui se’n van, per recordar-nos qui som i d’on venim.
Tres-cents anys després, el campanar continua parlant. I Moià continua escoltant-lo.
27 setembre
