29 juliol 2024
el9nou paper
Xavier Purtí,renebot del ‘biberó’ supervivent Joan Codina, de gairebé 104 anys
El meu tiet , gairebé 104 anys... acaba de morir. Era de Moià. Va ser soldat republicà amb 17 anys, a la lleva del biberó. Va ser ferrer. Vidu i sense fills. Política? Centreesquerra catalanista. Creences? Catòlic. Va ser escaquista federat fins als 100 anys, el més longeu del món. (Foto: XAVIER PURTÍ)
Víctor-M. Amela
25/07/2024 07:24
Honor i memòria
Joan Codina (gairebé 104 anys) i jo teníem cita dilluns 15 de juliol, a la seva residència geriàtrica de Moià. Vaig sortir de casa amb temps... però no vaig arribar a engegar el cotxe: em van informar que un sobtat empitjorament de la salut d’en Joan obligava a posposar la cita. En Joan moria dos dies després. Hauria estat la meva última entrevista a un biberó (pòstuma, si l’haguéssim publicat avui). El destí ens ho va negar. La foto de tiet i nebot és de l’octubre. Ja no hi haurà més entrevistes a biberons a La Contra , com cada 25 de juliol des que el 2005 moria el meu tiet Josep Amela, biberó que no va voler parlar. Han estat vint-i-cinc testimonis d’homes nascuts el 1920 i per això condemnats el 1938 a matar, a veure morir i a morir amb 17 i 18 anys. Mereixien més honors. Que pervisqui la seva memòria.
Rebi el meu condol, Xavier.
Havia viscut el que li tocava i acaba de morir.
El seu avi, Joan Codina.
Soc fill de la seva neboda Conxita, filla de la seva germana Maria: era el meu besoncle, el tiet Joan.
I jo venia a entrevistar-lo, com sap...
Sí, havia accedit a parlar de la guerra amb vostè i amb Josep Font, amic nostre. Em va sorprendre que acceptés!
Per què el va sorprendre?
El tiet Joan no va parlar mai de la guerra, tan sols una mica al final. Evitava reviure el trauma de la guerra, suposo. Però fa poc va acceptar anar a l’institut del poble a compartir records amb els joves.
Per què va canviar?
Com a teràpia, potser? Quan va saber que vostè vindria, se’m va obrir una mica més.
Lamento no haver arribat a temps.
Què li hauria preguntat, vostè?
Els seus records com a biberó ... Ja no en quedaran d’altres, per entrevistar.
Ja sé que fa anys que publica entrevistes aquí a supervivents d’aquesta lleva...
Cada 25 de juliol, aniversari de la batalla de l’ Ebre. Nascuts el 1920: sumi anys...
Esclar: el tiet Joan hauria fet 104 anys el proper 21 de setembre.
El 1938 el van enviar a la guerra, oi?
Sí, això sí m’ho va dir. Tenia 17 anys! Però sembla que ell ja hi havia anat abans...
Ah, sí?
En Joan era el petit de set germans. Un dels seus germans, el Pere, va morir en la guerra. I va anar-hi per ell. Crec que va ser així, però ja no podem confirmar-ho...
On van enviar el tiet Joan?
Al puig de la Mussara, a Reus, al cos d’aviació de l’exèrcit republicà, com a radiotelegrafista: sabia morse, codis secrets...
I també va anar a la batalla de l’ Ebre?
No. Sí que va veure arribar els soldats vençuts de l’ Ebre, fugint de les tropes nacionals que avançaven... i va fugir amb ells.
Cap a on?
Va acabar exiliat a Argelers, a França. Em va explicar que es va intentar escapar... però el van enxampar i el van tancar de nou.
I com va tornar a Espanya?
Va aconseguir que un falangista de Moià, Esteve Deordal, l’avalés: un cop regularitzat, el van enviar a l’exèrcit nacional.
El meu tiet biberó va haver de complir també cinc anys de mili nacional.
El tiet Joan va servir a Bilbao, en aviació. I després va tornar al seu poble, Moià.
I a què es va dedicar la resta de la vida?
Va ser ferrer. Com ho havia estat el seu pare. I com el seu germà Jaume, que portava la forja: tanques, ornaments...
Li agradava la forja?
Per a ell la forja Cal Quirze era només una feina. A ell li agradaven altres coses!
Què li agradava?
Llegir novel·letes de l’ Oest, les de quiosc, jugar als escacs... Ah, i la tertúlia!
La tertúlia?
Si algú defensava una posició, ell es ficava a defensar la contrària. Estimava la xerrada de sobretaula, debatre... Hauria estat un tertulià meravellós!
I els escacs?
Amb 10 anys, al cafè de Moià, algú el va ensenyar a jugar... i va ser la seva droga: va jugar tota la vida. El seu orgull va ser ensenyar escacs a molta gent pels pobles.
I la política?
Era només una excusa per debatre: el que li agradava eren les persones, asseure’s en una taula per parlar de tot. Cada matí baixava al bar i s’embolicava en alguna tertúlia... fins a cinc minuts abans d’anar a la feina. Jo baixo al bar cada matí, per ell.
Com era Joan Codina?
Un home intel·ligent, sempre de bon humor, conversador i bo, molt bo. No el vaig sentir mai parlar malament de ningú! Ni de rojos ni de blaus. En això em recorda el que feia el meu avi, que era el seu cunyat...
Què feia?
Regentava la fonda El Remei de Moià i canviava la bandera de la façana segons fos el bàndol que havia ocupat el poble.
El tiet Joan es va casar, oi?
Es va casar amb la Conxita, no van tenir fills. I quan ella va emmalaltir de Parkinson, el tiet Joan la va cuidar... durant vint anys.
I ara el tiet Joan vivia en una residència aquí a Moià, oi?
En quedar vidu, fa tres anys, no va voler ser una càrrega per a ningú: tenint casa pròpia, va decidir viure a la residència.
M’hauria agradat coneixe’l...
Jo li agraeixo que parlem aquí del tiet Joan: es mereix aquest homenatge!
Allà on sigui, segur que li agrada.
M’alegra deixar aquesta memòria impresa del tiet Joan. Els seus amics escaquistes van portar el seu fèretre... Ell ens va cuidar i ens va estimar a tots, i tots el vam estimar molt. Ah, quins tiberis tan alegres muntava a casa seva, no els oblidaré!
25 juliol 2024
Joan Codina cumplió 100 años el 21 de septiembre y su mayor legado es haber transmitido a los jóvenes la magia del tablero
Celes Piedrabuena Jefe de sección Actualizado a 25-09-2020 07:30
“Te invito al pastel y a una copa de cava”. Pronuncia estas palabras y cuelga. Al otro lado del teléfono, Joan Codina, ilustre vecino de Moià para el que el ajedrez lo ha sido todo y que ya tiene más de un siglo de vida desde el 21 de septiembr . En el transcurso de la conversación lo primero que llama la atención de este hombre sabio, que fue herrero como su padre, es su gran lucidez, la ilusión que mantiene por la vida, el sentido del humor y la pasión que sigue teniendo por un deporte que empezó a practicar con diez años y del que sigue enamorado, aunque las circunstancias actuales no le permitan disfrutar de él.
“Empecé a jugar en el bar del pueblo. A la hora de comer mi padre tenía una partida de cartas y yo le acompañaba. Me aficioné al ver a la gente jugar y el ajedrez se convirtió en mi hobby”, explica Joan desde la Fundació Hospital Residència Vila de Moià, donde vive desde hace más de diez años.
El ajedrez es como una droga pacífica que te engancha, y te es igual ganar o perder porque estás con los amigos
Como los niños de entonces, Joan –que sigue estando federado y en activo, y que hasta la temporada pasada jugó el Campeonato de Catalunya por equipos con el Club d’Escacs Moià-Moianès– jugaba al fútbol, al saco y a ‘balas’, y era especialmente en invierno cuando más jugaban al ajedrez. “Recuerdo que se fundó el club, íbamos por los pueblos y enseñé a mucha gente a jugar a ajedrez. Me gustaba para pasar el rato. Es como una droga pacífica que te engancha, y te es igual ganar o perder porque estás con los amigos”, aunque no puede esconder la vertiente competitiva. “Cuando uno juega lo hace para ganar y el orgullo de ver que has ganado no te lo quita nadie. Y si pierdes tienes que pensar que ya volverás a ganar, pero nunca enfadarse”, apunta.
A lo largo de su vida Joan – el jugador de mayor edad del mundo– ha disputado infinidad de torneos, pero pocos recuerda con mayor emotividad que el de Pamplona 2017. Joan, que perdió a su mujer por culpa del alzheimer, fue invitado por la organización de ese torneo dedicado a la lucha contra esta enfermedad.
Él reconoce que probablemente gracias al ajedrez ha podido esquivar esta demencia. “Gracias a Dios todavía tengo bien la cabeza. Para pensar lo tengo muy bien, lo que pasa es que los jóvenes pueden jugar mucho más rápido que yo. Con el coronavirus hace unos seis meses que no juego y como no veo del todo bien no puedo jugar por Internet”.
Las partidas de ajedrez con los jugadores de los países comunistas duraban un año. Existía la censura, pero en el pueblo nos conocíamos todo
Eso sí, recuerda perfectamente las muchas partidas que jugó por carta con los países comunistas durante el franquismo. “Todavía tengo alguna postal donde escribíamos los movimientos. Las partidas duraban un año. En aquel tiempo sí que existía la censura, pero en el pueblo nos conocíamos todos, sólo retrasaban un poco las postales”, explica, y a la pregunta de si hablaban de política, él asegura que “no, sólo hacíamos partidas de ajedrez, pero si ponías mata y una x el censor no sabía qué era y llamaba a ver lo que me decía”.
Joan Codina –un maestro del tablero, que cuando jugaba era para pasar el rato o para atraer a los jóvenes al noble arte del ajedrez– no ha sido un número 1 mundial, pero sus victorias son las clases magistrales que ha transmitido a infinidad de jóvenes por los que incluso era capaz de dejarse ganar para ver su cara de felicidad y la pasión que sigue sintiendo por un “juego de mucha inteligencia y muy bonito, en el que gana quien más sabe”.
Joan Codina, por todo, muchas felicidades.
Unos meses antes de que empezara la Covid-19, el ayuntamiento de Moià le dedicó la construcción de un tablero de ajedrez gigante en la plaza Sant Sebastià, justo delante del ayuntamiento, donde también hay una placa con su nombre
25 setembre 2020
