Lampreave subratlla que, si es queda, "el llop només interactuarà amb un sector, el dels ramaders, i hem de remar amb ells"
Gabriel Lampreave coordina el programa de seguiment del llop ALEX GUERRERO MAESTRE
David Bricollé
Manresa | 27·01·23 | 06:24
Gabriel Lampreave s'ha convertit en un dels grans experts a Catalunya sobre la figura del llop. Un animal extingit fa dècades a Catalunya, però que ara ha tornat, de moment, a territoris molt concrets i amb exemplars solitaris. És el cas del Moianès, on s'ha assentat un mascle constatat i documentat des de fa més d’un any. Lampreave és l'agent rural que coordina el programa de seguiment del llop a Catalunya, una labor que l'ha convertit en un gran coneixedor d'aquest cànid des que, a final dels 90, li van encarregar que investigués si el llop era al darrere de morts de bestiar ocorregudes al Cadí.
Per què ha vingut aquest llop al Moianès. De quina manera ha arribat i què l’ha atret fins aquí?
Com ha arribat no ho sabem, perquè els llops que nosaltres detectem son els que, un cop arriben a un lloc, s’hi estableixen. Mentre fan el camí no el podem seguir. Sempre dic que nosaltres anem darrere del llop. És a partir d’una possible dada, d’una possible observació que pots tenir una constatació, però si aquell llop encara està fent el seu camí, si no està assentat, quan tu hi vas ell ja s’ha desplaçat. Arriba un moment que aquests llops, que son animals dispersants que provenen d’una expansió natural de la seva població, en aquest cas francesa, arriba un moment com deia que no sabem per què decideix aturar-se. Les condicions li agraden i s’estableix en aquella zona. És a partir d’aquell moment que els comencem a detectar. Perquè els indicis, les evidències, els rastres es comencen a concentrar en una àrea geogràfica. El camí que han fet és impossible de saber. En sabem l’origen perquè a dia d’avui amb una anàlisi genètica podem saber si prové de la població francesa, que al seu torn prové de l’expansió italiana; o l’altra que podria arribar aquí seria la ibèrica. Això, com deia, a dia d’avui ho podem saber amb una anàlisi. Si algun dia es creuen, llavors ja ho veurem.
Per tant, està clar d’on prové aquest llop del Moianès.
Sí, té els seus orígens a Itàlia, però aquest ja va néixer a França, producte d’una primera expansió, i ara fa dispersió cap aquí.
Quines condicions creieu que han afavorit l’establiment d’aquest exemplar al Moianès?
És molt curiós perquè aquí al Moianès ja n’havíem tingut dades el 2009-2010. Ja havia sigut pol d’atracció per a un altre llop que també es va establir allà. Si et miressis el Moianès a vista d’ocell veuries que el llop hi té una zona molt favorable per quedar-s'hi. Té cobertura forestal, té zones d’interfase, té actualment una densitat alta d’aliment perquè hi ha molt senglar i molt cabirol, és una zona relativament tranquil·la perquè la densitat de població humana és baixa. Tendim a situar els llops en zones molt primigènies, en grans muntanyes, però els llops son cànids, els cànids son super adaptables. Si tu tens un lloc amb un hàbitat de suficient qualitat, on hi ha menjar, sobretot de presa, i una certa cobertura per trobar refugi, i a més socialment se’t tolera, ells hi tenen un gran entorn per prosperar.
Quines diferències hi ha entre les tipologies d’aquest llop ‘franco-italià’ i el de la població ibèrica?
Jo et diria que fenotípicament, és a dir, físicament, cap. 400 o 500 anys enrere la població de llops era contínua, n’hi havia a tota Europa. Quan es va anar exterminant, les poblacions van quedar aïllades. Degut a aquest aïllament, per un tema d’endogàmia, de genètica, fa que aquests trets els puguis identificar. Però físicament son llops i l’origen és el mateix. Han estat més anys junts que no pas aïllats. La població italiana és genèticament una mica més empobrida perquè van quedar menys individus. De fet, la població ibèrica té quatre protips genètics diferents, i la italiana només en té un de descrit. Però és un tema d’aïllament geogràfic.
Llops com el del Moianès ho tenen molt millor ara que quan hi van viure els últims 
I per què aquest llop deixa el grup amb el que vivia a França? Tendim a pensar que la prioritat és la reproducció de l’espècie i, per tant, funcionar en grup, però en canvi el que veiem aquí és la figura del llop solitari. És normal?
Els llops fan dispersions d’aquestes. Depèn una mica de l’estratègia de cada espècie i els llops, dels mamífers i dels carnívors, son els que fan dispersions més grans i més distants. Normalment, els que fan aquestes dispersions més llargues son els mascles. Les femelles es queden més a prop dels territoris on han nascut, però hi ha excepcions. La manera natural d’estendre’s dels llops seria com una taca d’oli. Si tenim una població en un lloc determinat, no faran un salt cap a un altre territori i de sobte faran una nova població. Això ha passat només pràcticament en un cas a Escandinàvia. També s’ha de dir que taca d’oli no vol dir en aquest cas que s’omplirà en continuïtat, perquè hi haurà territoris buits entremig. Però sí que és una extensió progressiva en àrees territorials relativament pròximes. Així és com van passar els llops d’Itàlia cap a França: van anar colonitzant el nord d’Itàlia, van entrar als Alps, dels Alps italians van passar als francesos... Això últim va passar el 1992, i a partir de llavors han fet una taca d’oli que ha omplert tots els Alps. I d’allà comencen a sortir aquests dispersants. Aquesta taca d’oli, si segueix el patró més habitual, anirà avançant, arribarà al Pirineu, al massís central, entremig deixarà buides zones que no els resulten favorables... Quan aquesta aproximació es vagi accentuant el flux d’exemplars serà més important i amb més probabilitats que hi hagi femelles. I segurament això accelerarà la colonització del llop aquí. Mentrestant, el que arribaran seran aquests grans viatgers. Amb exemplars marcats s’han constatat desplaçaments de gairebé 1.600, 1.700 quilòmetres.
Aquest que tenim al Moianès, quant es pot haver desplaçat?
Si ho miréssim en línia recta suposo que parlaríem d’uns 500 o 600 quilòmetres. Lògicament, l’itinerari que va arribar a seguir per cobrir aquesta distància és substancialment més llarg.
Gabriel lampreave, en el decurs de l'entrevista a la redacció de Regió7 ALEX GUERRERO MAESTRE
Exactament, quan es constata oficialment el retorn del llop al Moianès?
Les primeres dades del llop confirmades al Moianès, i amb això som molt estrictes perquè quan confirmem és que tenim la plena certesa (una foto, una mostra genètica...), tenim els primers indicis fonamentats el 2009 i 2010, però al 2011 desapareix. En aquell moment va ser en base a danys a bestiar, amb un parell de rastres i alguna observació, no fotografia. I no tenim de nou indicis fins al 2021.
Indicis que comencen sempre amb atacs i amb interrogants...
Sí, perquè quan això passa de nou, en forma d’atacs, no t’avisen de seguida, els carronyaires passen al darrere, els danys llavors son difícils de comprovar i es produeix aquest decalatge. Però sí que ja els danys ho mostraven de manera força evident i la primavera passada vam fer la confirmació perquè el tenim fotografiat, tenim genètica. I a partir d’aquí comencem el seguiment, ara reforçat amb les càmeres de fototrampeig, que t’aporten molta més informació.
I en aquest interval de deu anys que hi ha hagut entremig, què ha passat. Què va passar amb aquell primer llop?
No ho sabem, potser s’ha mort... De molts no n’acabem sabent res. Els primers llops que van aparèixer a Catalunya des que es va produir el seu retorn van ser al parc del Cadí, a començaments del 2000. I del 2000 fins al 2010 vam tenir constatació del llop al Cadí deu anys seguits, fins i tot de més d’un individu. Jo vaig recollir un excrement d’una femella. És l’única que s’ha documentat en aquest temps a Catalunya. I el 2010 va desaparèixer tot rastre del llop i no n’hi ha tornat a haver més. Semblava que havia de ser la zona on el llop s’establís a Catalunya, però han passat 12 anys i no en tenim rastre. Al Cadí no hi ha llop. Però en canvi s’han instal·lat a altres llocs: n’hi ha al Port del Comte, al Moianès... Son exemplars nous que s’han instal·lat a llocs diferents.
Segurament, el llop farà la seva contribució regulant la població de senglar i cabirol
Del que hi ha al Moianès, a banda dels atacs a ramats, s’han trobat animals salvatges que n’hagin estat presa? Cabirols, senglars...
D’aquest en tenim una depredació trobada. Pensa que costa molt trobar depredacions, perquè el territori és ampli, ha de ser relativament fresca perquè sinó al cap de quatre dies ja no en queda res. I d’aquest en concret el seu seguiment és molt recent. Perquè tot això ho hem de posar en context del temps, dels ritmes naturals, que és molt diferent de la nostra escala. Del llop del Port del Comte, que fa més anys que el seguim, sí que en tenim ja unes quantes depredacions trobades: cabirol, isard...
S’estableix un pla de seguiment quan se’n detecta un exemplar?
Quan confirmem que hi ha llop en una zona comencem a fer-ne un seguiment en dos àmbits. D’una banda, el que en diem seguiment oportunista, que és el que no pots programar. El més evident, quan hi ha un dany i se’ns comunica. O una observació que fa un excursionista. De l’altra, un seguiment sistemàtic. Això vol dir que dissenyem una sèrie de recorreguts en zones que creiem favorables per intentar trobar rastres, indicis: excrements, alguna petjada. I el que fem ara és recolzar-nos amb la instal·lació de càmeres de fototrampeig.
Es fa durant tot l’any?
El seguiment el centrem sobretot en el que en diem el segment hivernal, de novembre fins a la primavera. A l’estiu es fa una aturada. Això és perquè agafem el cicle natural dels llops. A l’hivern es produeix el que en diem la cohesió del grup, de la manada. És quan cacen junts... Després, a partir de gener/febrer entren en l’època de zel i és quan la manada es disgrega una mica, perquè el mascle es queda amb la femella, aparta una mica la resta. I quan arriba l’època dels llobatons també la manada està una mica més descohesionada. I de nou a la tardor es tornen a cohesionar. Això fa que l’hivern sigui l’època de l’any més bona per intentar veure quants individus hi ha dins d’un grup. Tot i que a Catalunya per ara no tenim grups, el model de seguiment que hem implantat ja és per un escenari de futur que hi pugui haver manades. Si es confirmés que hi hagués grups, llavors entres en la segona fase de seguiment, que és l’estival, que és el de trobar possibles llocs de reproducció.
El llop del Moianès, creieu que té un punt de refugi establert i a partir d’allà es mou o és molt més gregari?
Un animal que ha fet una dispersió que t’ha vingut des dels Alps fins aquí ja et dona una idea de la mobilitat que té. No paren quiets dos dies al mateix lloc. Es mouen molt, per unes àrees de campeig molt gran. Sí que és cert que al final acaben dibuixant un territori, però aquest pot ser molt gran, i se’l recorren contínuament. Cada cert temps, potser una setmana, el poden tenir tot recorregut. Si algun dia hi ha reproducció sí que hi ha èpoques de l’any que s’estaran més en un punt concret. Però en aquesta etapa no.
Això afegeix dificultat en aquest seguiment, suposo?
Molta. I el fet que no hi hagi més llops al costat, que no hi hagi altres manades, fa que aquests territoris es puguin esponjar molt. Quan tens manades en diferents punts relativament propers, els llops defensen molt els seus territoris contra altres llops, i llavors es van encaixonant. Als Alps és el que els ha passat. Els primers grups reproductors estaven molt separats, però cada cop estan més acotats. Arriba a un punt que es pot arribar a la saturació perquè el territori no dona per més, i és quan els llops han de començar a sortir i buscar-ne de nous. Pensa que la primera causa de mortalitat dels llops en llocs on no hi intervé el factor humà, i em refereixo per exemple a atropellaments en carreteres, és el propi llop. Quan arriba un moment que no hi ha territori suficient es genera una competència a matar.
Què pot suposar, fins i tot diria aportar, a un ecosistema com el del Moianès la presència del llop?
A mi m’agrada dir que els sistemes naturals son com un trencaclosques, amb un seguit de peces, i si te’n falta alguna fa mal als ulls i no té massa sentit. Hem d’acabar veient que el llop és una peça més d’aquest trencaclosques. Si la posem, completem l’ecosistema. Als nostres ulls mirem quina funció fa cada espècie des d’un punt de vista humà i prou. Però no ens hem de preocupar pel que ens aporta a nosaltres el llop, sinó pel que aporta al medi. Moltes ni ens les imaginem.
Com per exemple?
Al parc de Yellowstone (Estats Units), on es va fer una reintroducció de llops, es va veure i documentar que havia fet variar el curs dels rius.
Com...?
Els llops es van acostumar a depredar cérvols al costat dels rius, perquè els era més fàcil atrapar-los perquè s’hi aturaven i perquè a l’aigua són menys àgils. Llavors, per precaució, els cérvols van deixar d’establir-se al costat dels cursos d’aigua i això va fer que es comencessin a regenerar els boscos de ribera, que estaven molt castigats per la presència constant fins llavors dels cérvols i ungulats, ja que no hi havia predació fins a aquell moment. En establir-se boscos de ribera nous, frondosos, els cursos d’aigua van canviar, van començar a fer meandres. I arrel d’això, espècies d’ocells de boscos de ribera que fins llavors no existien van començar a aparèixer. Imagina’t quina cadena de factors, i tots els efectes que no sabem.
I que pot passar al Moianès?
Doncs que segurament el llop posarà la seva empremta regulant per predació la població de senglar, de cabirol. Però aquesta regulació també serà natural. Sento dir que si es queda el llop s’acabarà el senglar. No hi ha cap espècie que acabi amb la seva presa, perquè suposaria acabar amb ella mateixa. El que suposarà és un balanç natural, que és el més natural possible. I el llop és una espècie natural més, que ens vam carregar nosaltres, i que potser tenim la responsabilitat, entre cometes, d’intentar tornar a fer-la compatible. Perquè totes les espècies, des del petit escarabat, tenen una funció.
Hem d'estar contents que, a Catalunya, el llop ens està donant una cosa que poques vegades dona: temps per preparar-nos
I què en podem predir de la seva presència i evolució al Moianès?
El que està passant a tot Europa i també a la península ibèrica és que les poblacions de llop s’estan recuperant. Havia quedat molt aïllat i està fent una expansió. A dia d’avui hi ha llop, per exemple, als Països Baixos, on feia anys i anys que no es veia, o a Alemanya, in també s’havia extingit. A França no n’hi havia fins al 1992, i ara es parla d’una població de 600-700 exemplars. Estem en aquest camí. Arribarà el procés lògic. Els nostres ecosistemes estan molt bé d’ungulats: tenim cabirols, isards, cérvols, porc senglars... Ho tenen molt millor que quan hi van viure els últims llops. Llavors la situació sí que devia ser insostenible perquè tenien molt poca presa salvatge. Ara no. I quan hi ha molt menjar el següent que hi entra és el regulador, en aquest cas el llop. És un cicle natural. Que els llops arribaran? Segur. A quin ritme? Depèn del que els deixem.
Que hagi estat una arribada natural, creu que en facilita l’acceptació?
Començo per subratllar el que tu dius. Encara sento parlar molt de reintroducció. No, és una recolonització. Pel seu propi peu està tornant. Segurament això pot treure un cert pes a l’administració. Però és que això ha de ser una anècdota. Que el llop hagi estat capaç de fer-ho o que l’haguéssim ajudat no hauria de suposar una diferent acceptació. Hem de ser capaços d’intentar revertir el que hem fet com a espècie. I ara no ens podem quedar aturats aquí. El llop ha fet el pas i ara hem de fer alguna cosa. Perquè el que sí que tothom ha de tenir clar és que el llop interactuarà amb un sector, i és amb el sector ramader. Amb la resta no tindrà cap interacció, ni sabran que està allà. Però hi ha un col·lectiu que sí que hi haurà de conviure. Però si això ho tenim clar, quin és el sector que hi interactuarà, és amb ell que hem de remar tots junts. Perquè si els deixem sols estarem abocats al conflicte.
Com poden remar junts?
És complicat, certament. És la part més difícil. El que no es pot és deixar el sector desemparat, i no son solucions dir que pagarem això o allò. Hi ha d’haver un acompanyament i això vol dir un treball continu i caldrà fer canvis i ajustos. Per l’experiència a altres llocs, es tendirà com a administració a buscar una fórmula que vagi bé per tots, però no existeix. T’has d’adaptar a cada cas, a cada explotació, a cada sistema de maneig. Aquí rau l’èxit, a ser prou flexible, tot i que sé que és difícil per a l’administració. I és important que ho vegi la societat en general. Veig per exemple discursos d’un sector més conservacionista que em fa posar en alerta que ve a dir: ‘que s’espavilin’. Però hem d’anar junts i hem de saber posar-nos en la pell de l’altre. Jo tinc bestiar i he estat assistint molts danys a ramats. Quan arribes allà la situació d’impotència i de ràbia que té aquella persona l’has d’entendre. Ja farà un esforç, però entenem-lo i acompanyem-lo.
I el fet que en el cas del Moianès s’hagi format aquesta plataforma entre entitats ambientalistes i ramaders és un bon punt de partida?
És una proposta fantàstica, una oportunitat. L’administració ha de saber veure aquesta finestra que s’obre, que és molt pionera, que surt del propi sector. He anat molt per la península, a llocs on hi ha un conflicte enquistat de fa molt temps i hauria estat impensable fer el que s’ha fet aquí al Moianès. Tenim una oportunitat perquè els mateixos ramaders t’estan dient que estan disposats a fer un pas per conviure. I hem d’estar contents que el llop a Catalunya ens està donant una cosa que poques vegades dona.
Quina?
Temps. Fa vint anys que tenim individus que estan arribant. I ens podem anar preparant i fent coses. Perquè arribarà un dia que això serà més ràpid i llavors més traumàtic.
I que hi ha hagi una situació de superpoblació d’ungulats que també estigui transcendint com un problema, també pot facilitar aquesta acceptació?
Segurament hi ha el vessant ramader que el veurà amb més inquietud, però el pagès que té terreny agrícola que pateix danys de senglar, de cabirol... hi pot veure una oportunitat. El que està clar és que el llop farà el seu paper. De regulador natural. No d’extinció. Posarà el seu granet de sorra, que pot ser important sobre algunes espècies, no només per predació directa, sinó també per l’efecte indirecte que és que la presència del depredador fa que els animals presa estiguin en una situació de més vigilància, que fa que se’n redueixi la reproducció. Sense depredador les femelles crien totes, amb depredador un tan per cent no cria i hi ha uns quants petits que queden pel camí. Regula la població.
27 gener 2023
Regió7
